dissabte, 10 d’octubre de 2009

Si les pedres parlessin

"I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar". (Mateu 16: 18)

I així, d' aquesta manera i sobre una pedra, va néixer un gran imperi, que ha legat la fe a milions de persones i l' ha tret a d' altres milions més. No deixa de sorprendre, que un material tan estretament relacionat amb la fredor, sigui el que simbolitzi el fonament d' una religió que predica l' amor...però això són pedres d' una altra pedrera. El cert, és que la influència de la pedra mare -o pare (les meves disculpes a Pere)- s' ha deixat notar en el si del cristianisme. Des de llavors, sempre se l' ha vist rodejada de pedres...això sí, precioses, que dónen més fe.

Sortosament per els qui no troben la fe en les pedres, d' elles s' han extret altres riqueses. Monuments per lloar als gloriosos, i monuments als execrables per què els coloms desfoguin les seves necessitats. Porxos per protegir-nos del fred i la pluja, i bancs per descansar i badar. Ponts que han unit ribes irreconciliables. Cases per viure-hi, i habitacles per immortalitzar la nostra mortalitat.

Hi han pedres de la sort, i n' hi han sense sort: rebre una pedrada és mala sort. N' hi han que fan mal...els ronyons no són un bon lloc per fer una pedrera.
Hi ha la pedra que ha nascut per ser admirada i una per ser ignorada, només perquè la mare natura l' ha pintat d' un gris somort -què trista la vida d' un lleig que, siguent pedra, no pot recòrrer a la intel·ligència per deixar de banda la banal aparença...

Però hi ha qui de la pedra hi ha vist més coses, moltes més, i a ella ha dedicat un monument fet d' un material exquisit, els adjectius:

La primera impressió que va produi-me fou de domini, de força, d' imperi franc i deliberat. He sentit el pes de les seves pedres en totes les fibres de la meva vida, fins i tot de la vida insconscient. Aquell color clar, blancblavós, àrid, lleugerament tocat de venes blaves, rosades (...) La simple contemplació d' aquests empedrats em produïa una sensació de força i de duresa (...) en absolut contrast amb el desgavell de l' època que em tocava de viure" (Josep Pla - Girona)

Escoltant a Pla, venen ganes de ser, per un moment, una d' aquelles pedres de Girona i ser contemplada per els seus ulls descriptius...

Però jo...no sóc de pedra.

Fragile- Sting
http://www.youtube.com/watch?v=h3MWEP_wj4E

2 comentaris:

Josep Campmajó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Josep Campmajó ha dit...

Les pedres tenen ànima? Hi ha ànimes que són de pedra. A partir d'ara veuré les pedres amb ulls diferents! Gràcies.
Molt i molt bo!

Publica un comentari a l'entrada