dissabte, 12 de setembre de 2009

Mirant el cloquer

Els seus veïns i veïnes la van batejar amb l' apel·latiu El Bombo; o La Bomba -segons preferències de gènere. Ja se sap com n' és de cruel la gent quan vol. Sí, certament ella és pleneta. I rabassuda, també. El seu cos s' assimila a una pera, més ampla de caderes que de pit. La falta d' higiene personal, encara accentua més tot el conjunt.

Però té una bonica veu. Fins i tot, pot resultar més aguda del que s' esperaria en un cos tan rodanxó.
La Beneta, que així és com veritablement s' anomena, és ja una venerable anciana. Des de que el seu pare, l' Antoni Sever, la va posar al món, ha viscut sempre rodejada de les pedres nummulítiques del Barri Vell de Girona.
Possiblement, quan era més joveneta, li molestés carregar amb el motiu "El Bombo"...(quina culpa tenia ella que la genètica la fes així...). Però no es va queixar mai, potser perquè era prou llesta per entendre que darrera aquest malnom, hi havia més afecte que qualsevol altra cosa. Tot quedava compensat amb l' estima i admiració que la ciutat li demostrava gràcies a la seva portentosa veu.

La nostra Beneta té quatre segles de vida. I és una campana.

"Si, mentre parlava, el rellotge de la Catedral tocava hores, parava en sec. El bronze greu, impressionant, de les campanes el transfigurava instantàniament. Escoltava la dispersió de l' onejant sonoritat en el silenci de la nit en un estat de fervor embadalit. Era tan sensible a la qualitat densa i esponjada del bronze, que de vegades em semblà que li produïa com una esgarrifança de calfred. Escoltava caure les successives, lentes unitats de les hores en una immobilitat callada, fascinant, la boca lleugerament oberta, i només reprenia la conversa quan tot rastre de flotació del darrer cop de batall s' havia totalment diluït."

D' aquesta manera, Josep Pla descrivia la reacció d' un Carles Rahola totalment subjugat a la cadència hipnòtica de les campanes quan parlen.

Amb el seu llenguatge particular, les campanes no han deixat de dir coses, encara que nosaltres no les escoltem de la mateixa manera. Amb el temps, elles han vist, com ja no ens llevem al toc de l' alba, sinó al toc d' un despertador. Les completes ja no ens fan anar a dormir. L' àngelus quasi no el sentim amb el brogit d' una ciutat a ple dia. Els homes han après idiomes nous, i poc a poc, la llengua de les campanes s' ha convertit en una llengua morta. Elles ens parlen mentre el soroll dels nostres mòbils apaga el sentit del seu missatge. Resignades al canvi irrefutable dels temps, s' han conformat a ser el so del record, d' una pau que envegem, d' un silenci que necessitem...aquell que ens permetria escoltar el toc monòton d' unes campanes que ens anuncien el pas de la vida.

Josep Thió i Lluís Gavaldà- Silencis
http://www.youtube.com/watch?v=Hc1A6Rkt-AQ
(quantes coses es poden sentir en el silenci...fins i tot, el so d' unes campanes)

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada