dilluns, 9 de febrer de 2009

Camins

Eduardo Galeano: "El coneixement està a l'horitzó. M'hi acosto dos passos i ell s'allunya dos passos. Camino deu passos i l'horitzó es desplaça deu passes més. Per molt que camini, no l'atraparé mai . Per què serveix, doncs, el conèixer? Serveix per això: per caminar".

M' aturo un petit moment en aquest fantàstic camí del coneixement, per fer allò que diuen que s' ha de fer poc, que és mirar enrere. I per moments em veig quan era una nena sentada en un pupitre, primer dels verdosos i a mesura que anaven passant els cursos, es vàren anar descolorint, per tornar-se grocs...una metàfora de la vida, potser?

Sempre intentava sentar-me enmig de la classe i en un dels laterals; ni davant ni darrere..la posició on passar més desapercebuda i al mateix temps vigilar el que passava al meu voltant. Algú podria pensar que el millor lloc per fer això era al darrere, però no. Havía comprovat precisament que al darrere els entremaliats aconseguien cridar l' atenció dels altres companys i al final dels mateixos professors.

Així que, aposentada en aquest emplaçament, vaig veure passar uns quants anys i unes quantes coses que no 'coneixia' i vaig sortir de les aules, amb el que, ara m' adono, era un sac amb unes 'llavors' de coneixement, que la vida i la meva 'gana' haurien de fer produïr. El cert és que en aquell moment em pensava que havia tocat un horitzó. Vàrem sortir de l' escola, els meus companys i jo, mirant-nos els petits que es quedaven i creient-nos que erem grans en molts sentits..també..amb el del coneixement.

'...Per molt que camini, no l' atraparé mai'...menys mal! Menys mal que mentre visqui sempre hi hauran coses que em sorprendran, i precisament aquesta capacitat de 'sorpresa', és la que he adoptat per què formi part del meu patrimoni. Per decisió pròpia, vull sorprendra'm mentre respiri, i com més sorpreses experimenti, més coneixement podré ficar en aquest sac que creia ple ara fa 'uns quants' anys.

Eduardo Galeano és un escriptor i periodista nascut el 1940 a Uruguai i una de les personalitats més destacades de la literatura iberoamericana. Els seus llibres han estat traduïts a diversos idiomes i tracten gèneres com el documental, la ficció, el periodisme, anàlisi de política i història.

Durant la seva adolescència va fer de mecànic de cotxes, recaptador, pintor de cartells, missatger, mecanògraf i caixer. Va viure una dictadura i les seves dures (d' una dicta-dura només poden sortir situacions 'dures', no?) conseqüències- va ser agregat a la llista de condemnats pels esquadrons de la mort, raó per la qual es va veure obligat a fugir.

Sens dubte aquest escriptor ha caminat molt i té un sac carregat de coneixements. Els seus escrits estan farcits de reflexions, que en moltíssimes ocasions es barregen de perfilada ironia. I es que si les reflexions són vers la marxa del món, qui pot evitar l' ironia?

Així que, un cop feta aquesta petita aturada, segueixo la marxa...davant veig un horitzó que no penso atrapar..., només perseguir.



Poema de K. Cavafis Veu: Sean Connery Música: Vangelis
http://www.youtube.com/watch?v=Rsuy0tpQfWo

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada