dissabte, 25 de desembre de 2010

"Desitjo que t'agradi"

Sóc una nina de drap. Fa temps que reposo en la quarta filera d’una familia de lleixes que conviuen en un moble vell d’un immoble vell, que no per ésser vell, és més elegant. L’immoble, el moble i les lleixes, fa vint anys que són igual d’ordinaris.

No estic sola. Em fan companyia silenciosa un bon grapat de llibres de lloms irregulars i altres objectes amb cara d’avorriment. Diuen que si els mires, els llibres parlen, però els botons dels meus ulls no ho han vist mai. Així que, resignadament, hem fet del silenci, la nostra llengua comú. Ells s’han tancat dins les seves cobertes, fabulant sobre el món de veritat i els mons de mentida (la mentida és més variada). Segur que ells són els que més es diverteixen, però segur que jo, sóc la que millor aparento divertir-me. Sempre somric. Però us explicaré un secret: el meu somriure és pintat…

De tant en tant, ens ve a visitar un drap de la pols amb cara de pocs amics. Sempre que el veig, m’inspira una compassió que si tingués cor sentiria. És com jo, amb pell de roba; però el seu cos és un troç de rectangle amorf, deixat i brut. Crec que la vida no li somriu, i ell…no somriu a la vida. Només li neteja la cara.

Però no sempre les coses han estat així. Va haver-hi un temps on jo desconeixia l’existència d’aquesta lleixa que m’aguanta…i que l’aguanto. Eren temps d’esplendor, de festes cada dia, d’abraçades i petons. Els meus botons brillaven més que mai, i el meu somriure de mentida, era de veritat.

Recordo el dia que vaig arribar a l’immoble no tan vell. Ho vaig fer embolicada de papers de colors i un “Desitjo que t’agradi”, enganxat vora un llaç lluent. I vaig agradar. Davant meu, una nena amb botons vellugadissos i somriure ple de dents, amb mirava amb rostre de felicitat (i no era una aparença…). Ella em va abraçar, jo la vaig abraçar, i allà mateix, vàrem segellar el nostre amor…temporal. Des d’aquell feliç moment, cada dia jugàvem juntes, jo amb la meva nena, ella, amb la seva nina.

Erem inseparables. Fins i tot, dormiem juntes…com enyoro la calidesa dels seus llençols! Al matí, quan la mare ens cridava, ens llevàvem a corre-cuita i baixàvem enriolades per les escales que conduïen a la cuina, i allà compartiem el primer àpat (jo ho feia veure dins el meu cos d’aparences). Tot seguit venien unes hores més tristes, quan ella m’abandonava per anar a veure parlar llibres a l’escola.

Un dia però, la meva nena va canviar. Va canviar el seu cos, els seus vestits, la seva forma de riure, de parlar…i el pitjor de tot, la forma de mirar-me. La seva cara va començar a semblar-se a la meva, una cara d’aparences, un somriure pintat de color vermell, com el meu. Per què es pintava la cara, si en tenia una de veritat? El meu cap sense cervell no entenia moltes coses.

Després d’això, el meu final cada dia era més a prop. Tenia la forma de lleixa, una senzilla lleixa, d’una familia de lleixes, d’un moble vell, d’un immoble vell. Però no estaria sola. Uns llibres silenciosos i un drap amb cara de pocs amics farien dels meus records un món de mentida molt millor del que cap dels llibres podrà mai inventar.

FI DE LA NINA. FI DE LA NENA.

Noia de porcellana
http://www.youtube.com/watch?v=hiLr9P42RkM


*Dibuix nina - Carme Vilar

4 comentaris:

Anònim ha dit...

LA NENA HA CRESCUT, I LA NINA SOBRE LA SEVA LLEIXA PLENA DE POLS AGRAEIX PODER OBSERVAR-LA. SAP QUE LA NENA LA RECORDA AMB UNA TENDRESA ENBORDERIDA PELS PAS DELS ANYS, PERÒ MALGRAT TOT ENCARA SERIA CAPAÇ D'ABRAÇAR-LA. I AIXO ÉS EL MÉS IMPORTANT, LA NINA SAP LA VERITAT.

Tina Bellapart ha dit...

Una nina llesta, doncs.

Lluís Gil ha dit...

Si que és veritat que els llibres parlen. Qui no recorda un fragment, els versos d'un poema, una cita... que en mirar el llibre es desvetllen.
I els llibres a les lleixes, testimonis, també silenciosos, del temps que passa...

Tina Bellapart ha dit...

Què fariem sense les veus dels llibres...

Publica un comentari a l'entrada