dissabte, 5 de febrer de 2011

Penya-segat amb vistes

Aterridor...

Des d’aquí dalt, el bocí de món que contemplo és un espectacle difícil d’oblidar. La verticalitat del penya-segat, em permet veure amb comoditat l’horitzontalitat de l’oceà. Acostumada al meu mar d’aigües tranquiles i transparents, vorejades de costes amables i cales discretes, aquesta massa aquosa de color gris i aspecte indomable, m’impressiona. Habituada a les ondulacions manyagues que besen les platges que conec, cada ona que arriba a aquest desert de sorra, sembla la fúria d’un tità encarant-se a terra ferma. Intueixo que el batec del meu cor és fort i accelerat, com sol passar sempre que s’exalta, però el vent que empeny la pulsasió de cada onada encara és més vigorós. Fa estona que he deixat de sentir-me, per sentir-lo a ell. Quan terra i mar s’enfronten, la resta de món emmudeix.

Fa fred. És hivern, i a Normandia no existeixen metàfores hivernals. M’he acostat fins aquest cingle, per respirar la calma després de la tempesta, per contemplar com l’herba ha vernissat els solcs del desastre. Però en aquest mirador de rocam, hi veig més coses de les que veuen els meus ulls. El fred em glaça el cos, i la memòria, em glaça el cor…

És el migdia…i el firmament de mica en mica va deixant pas a un nou dia. Sembla que el clima avui ens cedirà una treva. Ahí, un bombardeix de vents violents i pluges intenses varen castigar amb virulència aquesta costa impàvida. De fet, la primavera ja té aquestes coses i més en les contrades que miren a l’Atlàntic.Queden poques setmanes per l’estiu, i els dies cada vegada són més llargs. Però avui…avui serà el dia més llarg, d’aquest i de qualsevol altre any.

Des d’aquí dalt, el bocí de món que contemplo serà un espectacle difícil d’oblidar. L’oceà reposa de la batalla climàtica del dia anterior. El silenci matinal només és interromput per quatre gavines famolenques. Un estremiment em recórre tot el cos. Per què?

L’horitzó té la resposta. Com en un barret de mag, dels límits del confí apareixen innumerables punts negres que desborden l’amplitut de l’oceà. A mesura que s’acosten, es transformen en vaixells,cuirassats, creuers, destructors, timonats per milers d’éssers vius, que els queden pocs metres de vida. Darrera meu sento crits en un llenguatge que no entenc. Davant, la mort sura sobre l’aigua empesa per el vent del triomf. Ha començat la fi de moltes coses. La natura calla. Quan la humanitat i la deshumanitat s’enfronten, la resta de món emmudeix.

Tanco els ulls. No puc mirar més records. Em giro d’esquenes i llavors…els torno a veure. Des d’aquell fatídic dia de victòria, molts d’ells no han marxat. Estan aquí, arrenglerats, en perfecta formació, sota l’estendard d’una creu o una estrella de blanc impol•lut. Una imatge de pau que a pocs metres sota terra, amaga l’espant. Des de l’horitzó, mentre s’acostaven al desembarc de les seves vides, milers de joves varen contemplar les platges on passarien la resta de la seva inexistència.

És hivern. Fa fred. I tinc el cor glaçat.


Keane - Atlantic
http://www.youtube.com/watch?v=lUN8fn4ir1Q

4 comentaris:

Lluís Gil ha dit...

Tina, preciós el teu apunt. Aquests desembarcs sempre s'ho cobren amb allò més preuat: la mort dels joves.
No es correspon del tot el teu text amb el poema que t'envio, però alguna cosa m'ha fet anar a cercar-lo. És de Lluís Solà, del seu poemari publicat a l'Ossa Menor "De veu en veu" (te'l recomano vivament!). És l'últim del llibre,del recull "El fosc corrent":

Abans de la rosa, Abans.
Abans de l'ona i de la sorra
vora el cingle esglaiat. Abans.
Abans del crit. Abans del'ombra.

Abans. En el cercle brogent
de la cabellera esbullada
dins el mirall trencat del temps.
Abans de la rosa. Abans.
......
Espero que t'agradi.

Tina Bellapart ha dit...

M'agrada, m'agrada molt Lluís. L'abans d'alguns després s'immortalitzen amb una singular transcendència.

Anònim ha dit...

Sobre aquesta sorra blanca tenyida de sang, juguen avui els nens, ignorant que soldats d'arreu van donar la vida per salvar-ne d'altres. Juguen i riuen, i els mirem però no hem après res...........i d'altres terres llunyanes quedaran marcades per les mateixes morts irracionals, banyades per llagrimes de mares indefenses que abracen cossos sense ÁNIMA...

Tina Bellapart ha dit...

Massa sovint l'home desnaturalitza la natura.

Publica un comentari a l'entrada