dissabte, 17 de juliol del 2010

"A fi de comptes, tot és un acudit" (Charles Chaplin)

Estem en crisi. La recessió ha deixat milers de treballadors al carrer. Les vagues a altres milers més. L’ atur no s’ atura. Els grups sindicals fan el seu agost. Els serveis socials són més socials que mai. Els drets laborals es disputen el primer lloc intentant destronar als deures. Per deures, ja vàrem tenir l’ escola.

El treball precari; els sous miserables per els miserables que vàren pensar que jugar a pilota era cosa de nens. Més tard descobrien que els nens grans que segueixen jugant, juguen i sumen…molts bitllets. Els ritmes són esgotadors. L’ estrés és un membre més de la família; seu a taula i dorm al nostre llit…mentre nosaltres comptem xais i els diners que ens manquen per arribar a final de mes. Els empresaris abusen dels treballadors, i els treballadors abusen dels empresaris. La discriminació té molts colors, que cadascú esculli el que més li agradi.

Els gestos s’ han convertit amb eines de comunicació. Les veus són ridícules ganyotes sense so. Per què criden si no els sentim? Són els signes dels temps. Són els Temps Moderns.

Ens és familiar aquesta crisi?

Sí, però els nostres temps tenen volum. Hem après a parlar, a cridar i a manifestar-nos amb ‘veu alta’ quan la situació és crítica. Però si la crisi succeeix darrera una càmara i estem als anys trenta del segle passat, la cosa canvia. La injustícia és igual de moderna, però la queixa es farà saber amb subtítols.

Charles Chaplin mai va perdre l’ oportunitat de queixar-se de la injustícia. I ho va fer amb l' arma puntiaguda d' uns llavis somrients. Des d’ aquells ‘temps moderns’ amb blanc i negre, moltes societats han agafat el rifle de l' humor per combatre a l’ enemic.

I tant si val si l’ enemic porta un bigoti petit i parla cridant, o és un tribunal que pretén reglamentar la vida dels demés amb un document signat. El gran dictador de Chaplin segueix marcant el pas. El Gran TC ha dictat sentència, deixant a milions de subdits muts de l’ horror.

Muts? Ha passat més de mig segle des de que el que es volia dir s’ havia de gesticular. Bé, menys. Franco fa menys que va morir, oi? I encara molt menys...avui encara existeixen dictadors amants del cinema mut.

En fi…vivim en Temps Moderns, amb Grans Dictadors inclosos…i espero que també amb grans Chaplins disposats a cargolar tants cargols com faci falta.

Un dibuix amb més cap que cos –per sort- va definir així els temps moderns:

“No serà que aquesta vida moderna té més de moderna que de vida?”. (Mafalda)


(Fotografia: Allunyant-se cap a Temps Millors)

4 comentaris:

Unknown ha dit...

Tina, una mot sàvia deducció i seducció.

Tina Bellapart ha dit...

Vinguent de tu és un honor. Gràcies Roger.

Lluis Hil ha dit...

Magnífica reflexió Tina. Malgrat tot el que ha passat i el temps que ha passat, crec que continua sent temps de gesticulacions.
Aquests dies en son una prova. Després de la rauxa ve la calma i el que són grans proclames es converteix ràpidament en paper mullat. L'únic que s'expressa amb rapidesa i sinceritat és la ciutadania, bé una bona part de la ciutadania.
Ja ho diu Raimon a "Sobre la por":

"Mig perdudes les paraules,
les coses mig amagades
i els homes meitat gest, meitat silenci..."

Una abraçada

M'agradaria la teva opinió sincera i crítica sobre el meu blog (laparaulaescrita)i comptar-te entre els seguidors.

Tina Bellapart ha dit...

Gràcies per el teu comentari LLuís. Excel·lents paraules les d' en Raimon. Cert, potser tot plegat únicament són gestos i el que diem amb veu alta és sols un mim. Potser vàrem malinterpretat els "fets i no paraules" del sr Montilla i el veritable missatge era una reivindicació a expressar-nos de nou amb gestos i no aixecar gaire la veu per no molestar als veïns...en fi...si no fos perquè és la nostra vida, pensaria que tot és un acudit.

Lluís, serà un plaer ser una seguidora dels teus pensaments.

Publica un comentari a l'entrada