M’ho han explicat els que ja hi han arribat. M’ho han explicat els que encara no hi han arribat, però que l’ esperen. El temps m’ ho ha explicat també: el del passat, el del present i el del futur.
M’han dit que la reconeixeré només de veure-la. El seu rostre apareixerà un dia amb contundència en el mirall que em torna el reflexe cada dia. Aquell dia ja no em deixarà desmentir-la més. Aquell dia em mirarà directament als ulls, i no valdran timideses ni excuses.
El sentiment que tinc vers ella és paradoxal. No vull que vingui, però sobretot, no vull que deixi de venir. I potser tinc la sort que d’ aquí a trenta anys, ella hagi evolucionat, com tantes altres coses, i sigui millor que les seves predecessores. Potser d’ aquí poc algú descobreix uns ‘tanins’ del temps, que produeixin els mateixos efectes que un bon vi: que amb el temps, millora. O potser tot queda limitat a dins meu. Potser tot depèn de la manera com li obri les portes quan piqui a casa meva.
Però la vellesa, no m’ il•lusiona. Direu que falta molt, i el temps us respondrà que us equivoqueu. Direu que cal viure el present, i el present us contestarà que ja és passat. Direu, direu...i jo us respondré que penso el mateix que vosaltres. Però el bloc que parla de la saviesa, tenia ganes de dedicar-li un apunt. I jo li he donat permís de només un.
Aquest bloc, malandrí d’ aquells que han invertit el seu capital per una bossa plena de diamants de saviesa, tot remenant entre les possessions d’ aquests rars inversors, va trobar una perla amb aquest valor:
“La joventut és el moment d’ estudiar la saviesa; la vellesa, el de practicar-la.” (Jean-Jacques Rousseau, 1712-1778).
I vaig pensar: menys mal, encara hi ha esperança per mi, potser algun dia fins i tot deixo la tonteria que m’ acompanya.
Però de nou, regirant entre les savieses, una altra perla va aparèixer, ampliant matisos a la brillantor de la cita de Rousseau:
“La vellesa no és garantia de saviesa.” (Aristòtil). Aquesta frase em va agradar tant, que mereixia ésser subratllada amb negreta.
I és que la vellesa no pot donar-nos tantes coses de franc. Ens obsequia amb l’ arruga bella –que diuen alguns. Ens ofereix les respectables canes –encara que puc trobar qualsevol color prou respectable. La mirada cansada...o estirant-li més generositat encara, podem desembutxacar-li fins i tot unes entelades cataractes. Quantes coses d’ insòlit atractiu podem obtindre d’ aquesta venerable dama.
Per tant, la saviesa...l’ haurem d’ estudiar a la joventut. Si som mals estudiants, arribarem a vells, la vellesa ens donarà tot el que hem esmentat, i ens faltarà l’ encant del seny per arrodonir-ho tot. Cal ser aplicats, doncs.
El capvesprol, un ramiol de vent que va de tornada, com la vida que ja ha sigut viscuda, va servir a Pla d’ inspiració per anotar les seves reflexions envers la nostra protagonista:
“La vida és un esforç per assemblar-nos a l’ aspecte que tenim quan som vells. Una de les coses més difícils de comprendre, per això que s’ anomena pedantescament la intel•ligència humana, és el fet inqüestionable de la fatiga del cos –de la fatiga de la matèria-, és a dir, l’ entrada en la vellesa. Ja ho digueren els moralistes: és molt difícil de ser vell. Quan som a la guerra volem fer la pau, i quan som vells volem ésser joves. La vida és una impressionant collonada ridícula.” (Notes del capvesprol).
Genial lucidesa la del senyor Pla.
I ara, per acomiadar a la vellesa, i tornar a la plenitud d’ edat que em pertoca, faig meva la lletra d’ una cançó dels Pets:
“Jo somrient
Diré que sóc massa jove per fer-me gran
No hi puc fer-hi res
Massa jove per fer-me gran,
Però això ho cura el temps,
Suposo que ho cura el temps”.
(Els Pets- Massa jove per fer-me gran)
Vell és tan bell - Lluís Llach
http://www.youtube.com/watch?v=HnCS5AkXCdI
7 comentaris:
potser la vellesa s'hauria d'escriure també amb "b" alta, per allò que significa d'haver arribat al punt més alt de la vida.
roger c-p
Potser sí, Roger. Potser sí seria un bon reconeixement al llarg camí recorregut dels...bells...
és clar, jo ho deia per aquest punt d'emocionant que té el fet d'haver arribat, justament, al punt més alt de la vida. Amb les condicions mínimes d'enteresa, s'entén... La imatge i el fet m'agraden, és això.
Segons un antropòleg francès, ja mort (2005), els mossi, una tribu africana, tenen una dita: "algú va tenir cura de tu fins que les teves dents cresqueren; tingues cura d'ell ara que les dents li han caigut".
Saviesa que sedueix, la d' aquesta tribu africana. Gràcies per compartir-la.
Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d’un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.
Mirar com cau, quotidià, el crespuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.
El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.
Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de molt antic als llavis de la gent.
El meu amor, la ferma companyia,
vull somiar-hi, entre la mar i el vent.
(M. Villangómez)
Potser aquest és el secret: cada nou dia trobar un motiu per renovar els nostres sentiments, passin els anys que passin, fins que no ens en passin més.
La Terra Natal, sens dubte, és una font inabastable de velles belleses que cada dia néixen de nou, conservant el pòsit dels records, i a on, cada dia, hi podem descobrir un nou sentiment que ens arrela a ella.
Gràcies Toni.
Publica un comentari a l'entrada