Aquesta setmana ens han regalat un llibre signat per l' autor, en Pep Vila, un antic professor de'n Josep.
Amb aquest títol tan suggeridor, ELS SENTITS D' EROS, ens deixa molt clar que la protagonista del llibre, la sexualitat, és tractada, no com un manual d' ús, sinó com un objecte d' art: seductora, actractiva, elegant, interessant.
La seva carta de presentació és clara: abordar el fet de l' erotisme i la sensualitat creadora, a les actuals comarques gironines, a través del divers i variat món de l' art, literatura, història, la moral judeocristiana, llengua (ens referim a la del idioma -en aquest context, val la pena puntualitzar), cançoner, refranyer. Bona part de la documentació aportada és inèdita (o verge).
El llibre fa un extens recorregut "sexual":
Menciona el famós Banquet de Plató, un convit on els comensals teoritzen sobre l' amor i la passió.
Analitza els curiosos i, a voltes, sorprenents grafits i gargots trobats als marges de documents notarials o d' escrivans, que en moments d' oci, cansats potser de traslladar àrids protocols, deixaven volar les seves fantasies més secretes.
S' introdueix en l' estètica barroca, per descriure els característics jocs de mots, imatges, metàfores i equívocs, que van convertir a moltes corts reials d' aquella època en vertaderes cases del llibertinatge.
Ens fa la lectura de les novel·les de Solitud de Víctor Català; de Josafat de Prudenci Bertrana; All i Salobre de Josep Mª de Sagarra; Les Notes Disperses de Josep Pla. Arribem a la conclusió que no necessitem l' Interviu (o qualsevol altra relacionada).
En pintura, ens incita amb Dürer, Gustave Courbet, Masaccio, o el genial i moltes vegades morbós, Salvador Dalí.
I finalment, la llengua, un univers propi i extens, on l' erotisme hi té casa pròpia. Mots veneris, expressions, eufemismes, metàfores, dobles sentits, argot..És el que l' autor ha definit com el Bocavulvari.
L' amor inventa a cada època els seus objectes de temptació.
La moda, el disseny, la música, la publicitat, els costums, el comsum...el nostre entorn és un reclam constant a l' erotisme..nosaltres mateixos ho som.
Eros es manté al mig entre el saber i la ignorància. Tothom em fa ús, i cadascú el reversiona a la seva manera...per això sempre ens seduirà?
F. Nietzsche va dir: "Darrere la consciència treballen els instints". I Albert Einstein en va fer la seva pròpia equació: "La meitat superior del cos pensa i fa plans, però la meitat inferior determina el nostre destí".
Aquesta és la invitació que ens fa en Pep vila: utilitzar la nostra meitat superior per penetrar en una lectura on els instints, un dels nostres tresors més preuats, siguin els protagonistes.
http://www.youtube.com/watch?v=1eVIyAW3NTc
Michael Bolton - When A Man Loves A Woman
dissabte, 9 de maig del 2009
divendres, 1 de maig del 2009
Fascinadora Grècia
"Qui, des de la plaça -àgora- d' aquesta vella Empúries, no voldria iniciar un retorn que el portés, solcant les mars Tirrènica, Jònia i Egea, vers el país dels focens, a les clares riberes, als esplèndids litorals grecs de l' Àsia Menor?"
Alexis Eudald Solà.
El dissabte 25 d' abril, l' àgora de Girona, com ja és costum de fa molts anys, es va omplir dels aliments per proveir als habitants i visitants de la petita metròpolis de Girona.
Una mica abans del migdia - "l' hora de la plaça plena" segons la traducció literal d' aquest terme en el grec clàssic- i acomplint amb la seva funció més amplia, un grup de persones es va aplegar a l' àgora gironina per des de la plaça d' aquesta vella Girona, iniciar -amb la imaginació- un retorn als esplèndids litorals grecs.
Aquesta invitació al retorn, té un nom: Fascinació per Grècia, el nom de la nova exposició que es pot visitar en el Museu d' Art de Girona. Si no podem solcar les mars Tirrènica, Jònia i Egea físicament, per què no deixem que un Museu ens faci de vaixell imaginari?
Des del port del Museu, comença una travessia al mític hel·lenisme, explicada de moltes formes, tantes, com artistes l' han il·lustrada.
L' Atlàntida de Salvador Espriu.
La història apassionada de Dafnis i Cloe, que Joan Miró va gravar amb una visió sempre tan particular.
I les múltiples cares que li va saber veure Salvador Dalí a la sempre mítica deessa grega de l' amor..?
Creuar El Pont de la Mar Blava de Lluís Nicolau d' Olwer, o fantasiar amb la senzilla música del nen pastor de l' Idil·li de Marià Fortuny.
En el viatge, també hi ha temps per tastar els excessos del Bacchus de Josep Berga i Boada, o contemplar la bellesa nua d' Aglae, Talia i Eufrosine, Les tres Gràcies, que tants escultors i pintors vàren voler posseir.
Realment el camí és llarg; però no pesat. Com més s' avança, més gran és l' èxtasi.
És l' èxtasi de "les noves coneixences, de les aventures que no imaginaves, dels ports que els teus ulls ignoraven"(Ítaca de Konstandinos P.Kavafis). El punt zero del camí ens espera al bell mig de Girona.
Aquell dissabte, reunits a l' àgora, vàrem assaborir una raó més per sentir Fascinació per Grècia: els bons fogons grecs. El Grup Gastrònomic Girona Bons Fogons, ens va apropar a través dels preuats sentits del gust i l' olfacte, als meravellosos paisatges llunyans que acullen una de les cultures més fascinants que han existit mai: Grècia.
http://www.youtube.com/watch?v=SDlYwP1tj6M
Riccardo Cocciante - Margherite
Alexis Eudald Solà.
El dissabte 25 d' abril, l' àgora de Girona, com ja és costum de fa molts anys, es va omplir dels aliments per proveir als habitants i visitants de la petita metròpolis de Girona.
Una mica abans del migdia - "l' hora de la plaça plena" segons la traducció literal d' aquest terme en el grec clàssic- i acomplint amb la seva funció més amplia, un grup de persones es va aplegar a l' àgora gironina per des de la plaça d' aquesta vella Girona, iniciar -amb la imaginació- un retorn als esplèndids litorals grecs.
Aquesta invitació al retorn, té un nom: Fascinació per Grècia, el nom de la nova exposició que es pot visitar en el Museu d' Art de Girona. Si no podem solcar les mars Tirrènica, Jònia i Egea físicament, per què no deixem que un Museu ens faci de vaixell imaginari?
Des del port del Museu, comença una travessia al mític hel·lenisme, explicada de moltes formes, tantes, com artistes l' han il·lustrada.
L' Atlàntida de Salvador Espriu.
La història apassionada de Dafnis i Cloe, que Joan Miró va gravar amb una visió sempre tan particular.
I les múltiples cares que li va saber veure Salvador Dalí a la sempre mítica deessa grega de l' amor..?
Creuar El Pont de la Mar Blava de Lluís Nicolau d' Olwer, o fantasiar amb la senzilla música del nen pastor de l' Idil·li de Marià Fortuny.
En el viatge, també hi ha temps per tastar els excessos del Bacchus de Josep Berga i Boada, o contemplar la bellesa nua d' Aglae, Talia i Eufrosine, Les tres Gràcies, que tants escultors i pintors vàren voler posseir.
Realment el camí és llarg; però no pesat. Com més s' avança, més gran és l' èxtasi.
És l' èxtasi de "les noves coneixences, de les aventures que no imaginaves, dels ports que els teus ulls ignoraven"(Ítaca de Konstandinos P.Kavafis). El punt zero del camí ens espera al bell mig de Girona.
Aquell dissabte, reunits a l' àgora, vàrem assaborir una raó més per sentir Fascinació per Grècia: els bons fogons grecs. El Grup Gastrònomic Girona Bons Fogons, ens va apropar a través dels preuats sentits del gust i l' olfacte, als meravellosos paisatges llunyans que acullen una de les cultures més fascinants que han existit mai: Grècia.
http://www.youtube.com/watch?v=SDlYwP1tj6M
Riccardo Cocciante - Margherite
dissabte, 25 d’abril del 2009
Bellcaire i Bellaparts
Divendres novament. A la casa de Salt, la casa de la meva infància, les quatre bosses eren apunt per fer el curt trajecte que ens portaria a casa els avis, a Bellcaire de l' Empordà.
Els cinc primers anys de vida, -de la meva, vull dir- cada divendres empreniem aquest mateix camí...i quin camí! A mesura que ens anàvem acostant, els camps dominaven la nostra visió i la pau domesticava els nostres esperits.
I per fí Bellcaire. La petita Bellcaire, que té més castell que poble...o tenia, perquè el d' ara és una simulació de castell (o no sé ben bé què simula).
En canvi, Can Sadurní, -nom amb el qual va èsser batejada la casa gràcies a un revesavi- em semblava molt gran. I m' ho segueix semblant.
Una extensa reixa separa Can Sadurní del Carrer Orient i de la plaça del davant, i un cop l' atravesses, encara s' ha de recòrrer uns quants metres abans d' arribar a l' entrada de la masia. Aquells metres, van fer les funcions de sala de jocs a l' aire lliure, on més vegades els meus genolls van tèmer per la seva integritat, i on les gallines miraven encuriosides a aquella nena de rínxols que els hi donava ordres que es portessin bé, talment com unes alumnes improvisades -millor aquestes nines mòvils que no les de plàstic.
Al arribar amb el cotxe al destí final, hi havia un ritual que sempre es repetia, encara que ningú l' hagués establert. Jo sortia accelerada del cotxe, passava per la gran porta i encarava les escales desiguals que em duien directament a la gran cuina on sabia que hi trobaria a la meva àvia...i sempre la hi vaig trobar.
La meva àvia, era de Bellcaire i es va casar amb l' hereu de Can Sadurní, en Lluís Bellapart. En Lluís Bellapart va nèixer en aquella casa el 1899. El seu pare, el igualment Lluís Bellapart, també hi va nèixer. I el pare del seu pare, en Sadurní Bellapart -sí, el que va donar nom a la casa. I el pare del pare del pare, en Joaquím Bellapart. Aquest últim va ser qui, havent nascut a Bellcaire, va adquirir la casa quan es va volguer casar.
A part de les boniques formes, i del valor sentimental gravat en el meu cor, la casa poseeix una curiositat que la fa digne de mencionar en aquest bloc, que pretèn parlar de "saviesa", encara que aquesta sigui casolana i popular.
En el frontó del portaló, cisellat sobre la pedra, hi ha un escrit pensat per advertir a les generacions posteriors.
"ALS MEUS FILLS I SUCCESSORS, NO US FIEU DE FALSOS AMICS. US CREARAN EMBOLICS...."
Tot seguit, explica una breu història d' un avantpassat, que va pecar de confiat i va prestar diners a un suposat 'amic'. Es va quedar sense amic i sense diners.
De llavors ençà, moltes generacions hem tingut l' ocasió de llegir aquesta advertència amb forma de rodolí, i beneficiar-nos de la saviesa de l' experiència.
Can Sadurní, casa d' arrels i records...i de bons consells.
Lluís Llach - "País petit"
http://www.youtube.com/watch?v=UfAu0Dvm6p4
Malalta d' amor pel meu pais
Els cinc primers anys de vida, -de la meva, vull dir- cada divendres empreniem aquest mateix camí...i quin camí! A mesura que ens anàvem acostant, els camps dominaven la nostra visió i la pau domesticava els nostres esperits.
I per fí Bellcaire. La petita Bellcaire, que té més castell que poble...o tenia, perquè el d' ara és una simulació de castell (o no sé ben bé què simula).
En canvi, Can Sadurní, -nom amb el qual va èsser batejada la casa gràcies a un revesavi- em semblava molt gran. I m' ho segueix semblant.
Una extensa reixa separa Can Sadurní del Carrer Orient i de la plaça del davant, i un cop l' atravesses, encara s' ha de recòrrer uns quants metres abans d' arribar a l' entrada de la masia. Aquells metres, van fer les funcions de sala de jocs a l' aire lliure, on més vegades els meus genolls van tèmer per la seva integritat, i on les gallines miraven encuriosides a aquella nena de rínxols que els hi donava ordres que es portessin bé, talment com unes alumnes improvisades -millor aquestes nines mòvils que no les de plàstic.
Al arribar amb el cotxe al destí final, hi havia un ritual que sempre es repetia, encara que ningú l' hagués establert. Jo sortia accelerada del cotxe, passava per la gran porta i encarava les escales desiguals que em duien directament a la gran cuina on sabia que hi trobaria a la meva àvia...i sempre la hi vaig trobar.
La meva àvia, era de Bellcaire i es va casar amb l' hereu de Can Sadurní, en Lluís Bellapart. En Lluís Bellapart va nèixer en aquella casa el 1899. El seu pare, el igualment Lluís Bellapart, també hi va nèixer. I el pare del seu pare, en Sadurní Bellapart -sí, el que va donar nom a la casa. I el pare del pare del pare, en Joaquím Bellapart. Aquest últim va ser qui, havent nascut a Bellcaire, va adquirir la casa quan es va volguer casar.
A part de les boniques formes, i del valor sentimental gravat en el meu cor, la casa poseeix una curiositat que la fa digne de mencionar en aquest bloc, que pretèn parlar de "saviesa", encara que aquesta sigui casolana i popular.
En el frontó del portaló, cisellat sobre la pedra, hi ha un escrit pensat per advertir a les generacions posteriors.
"ALS MEUS FILLS I SUCCESSORS, NO US FIEU DE FALSOS AMICS. US CREARAN EMBOLICS...."
Tot seguit, explica una breu història d' un avantpassat, que va pecar de confiat i va prestar diners a un suposat 'amic'. Es va quedar sense amic i sense diners.
De llavors ençà, moltes generacions hem tingut l' ocasió de llegir aquesta advertència amb forma de rodolí, i beneficiar-nos de la saviesa de l' experiència.
Can Sadurní, casa d' arrels i records...i de bons consells.
Lluís Llach - "País petit"
http://www.youtube.com/watch?v=UfAu0Dvm6p4
Malalta d' amor pel meu pais
dissabte, 18 d’abril del 2009
Un viatge amb J.M. Espinàs
El dia setze d' abril va ser un dia important. Un dia és important quan succeix alguna cosa, per mínima que sigui, que aporta i enriqueix una mica més la vida. Realment, pensant-hi bé, cada dia té una petita dosi d' això que anomeno importància, aquella que ni tan sols ens parem a reconèixer. Però el dijous setze d' abril...la vaig reconèixer.
Vaig assistir a la presentació del 20è llibre viatger de Josep Maria Espinàs, A peu per Múrcia. I més que la temàtica del llibre en sí, la manifestació de la seva personalitat va...remoure alguna cosa dins meu.
El seu posat de "com qui no vol la cosa", una mirada volant per l' entorn, -talment com una au rapaç- donant l' aparença de no quedar-se amb cap detall (ai..les aparences com enganyen), silenciós....discret. Aquesta va ser la targeta de presentació que vaig rebre d' ell quan vaig veure'l entrar a la Llibreria 22 de Girona. Però l' explosió Espinàs m' esperava al cap d' uns minuts, una explosió sense focs d' artifici. Aquella que t' adones que has viscut un cop te'n vas a casa, i percebs els seus efectes.
La seva intervenció va començar amb el mateix posat que la seva entrada a la llibreria...com qui no vol la cosa. Sense cap introducció impactant, com si desconeixes el discurs a seguir (ell no fa discursos). El to de conversa i la mirada juganera -mirada que se'n va passar per alt abans de començar la presentació-, em va anar embolcallant en la seva filosofia de viure.
Sí, parlar de J.M. Espinàs i de qualsevol dels seus llibres i escrits, és parlar d' una filosofia vital. La seva:
Inventari de jubilacions, 1992
"La meva ambició no consisteix a ser feliç, una obsessió que ha fet molt infeliços. Sinó a adonar-me dels instants en què es produeix la seva màgica presència".
El meu ofici , 2008
"L' article diari és un petit desafiament al meu mecanisme pensant. Crec que un pensament no és una peça acabada, sinó una fàbrica de nous pensaments". "El meu ofici: desfent tòpics".
Sobre els llibres dels seus viatges
"La lentitud et permet descobrir la diversitat. En els viatges a peu jo vaig a buscar la dimensió de ficció que hi ha a la realitat. Els personatges i fets amb que topo són superiors a la meva imaginació. Em fico en un ambient que ja viu per ell mateix."
En alguna ocasió, Espinàs ha comentat 'que sempre ha fet el que ha tingut necessitat de fer'. D'aquesta necessitat, els seus lectors hem descobert les nostres pròpies mancances i hem pogut saciar-nos amb una escriptura reposada, aguda, mental, contrastada i amb el punt de sal irònica just.
"L' escriptura pot ser emotiva, bella, sàvia, però és poca cosa sense caràcter". J.M. Espinàs, escriptor amb caràcter... i amb emotivitat, i amb bellesa, i amb saviesa.
Bona seducció de la saviesa Espinàs a tothom.
http://www.youtube.com/watch?v=3MbOH1JCQcg
sting - fields of gold
(caminant per camps d'or)
Vaig assistir a la presentació del 20è llibre viatger de Josep Maria Espinàs, A peu per Múrcia. I més que la temàtica del llibre en sí, la manifestació de la seva personalitat va...remoure alguna cosa dins meu.
El seu posat de "com qui no vol la cosa", una mirada volant per l' entorn, -talment com una au rapaç- donant l' aparença de no quedar-se amb cap detall (ai..les aparences com enganyen), silenciós....discret. Aquesta va ser la targeta de presentació que vaig rebre d' ell quan vaig veure'l entrar a la Llibreria 22 de Girona. Però l' explosió Espinàs m' esperava al cap d' uns minuts, una explosió sense focs d' artifici. Aquella que t' adones que has viscut un cop te'n vas a casa, i percebs els seus efectes.
La seva intervenció va començar amb el mateix posat que la seva entrada a la llibreria...com qui no vol la cosa. Sense cap introducció impactant, com si desconeixes el discurs a seguir (ell no fa discursos). El to de conversa i la mirada juganera -mirada que se'n va passar per alt abans de començar la presentació-, em va anar embolcallant en la seva filosofia de viure.
Sí, parlar de J.M. Espinàs i de qualsevol dels seus llibres i escrits, és parlar d' una filosofia vital. La seva:
Inventari de jubilacions, 1992
"La meva ambició no consisteix a ser feliç, una obsessió que ha fet molt infeliços. Sinó a adonar-me dels instants en què es produeix la seva màgica presència".
El meu ofici , 2008
"L' article diari és un petit desafiament al meu mecanisme pensant. Crec que un pensament no és una peça acabada, sinó una fàbrica de nous pensaments". "El meu ofici: desfent tòpics".
Sobre els llibres dels seus viatges
"La lentitud et permet descobrir la diversitat. En els viatges a peu jo vaig a buscar la dimensió de ficció que hi ha a la realitat. Els personatges i fets amb que topo són superiors a la meva imaginació. Em fico en un ambient que ja viu per ell mateix."
En alguna ocasió, Espinàs ha comentat 'que sempre ha fet el que ha tingut necessitat de fer'. D'aquesta necessitat, els seus lectors hem descobert les nostres pròpies mancances i hem pogut saciar-nos amb una escriptura reposada, aguda, mental, contrastada i amb el punt de sal irònica just.
"L' escriptura pot ser emotiva, bella, sàvia, però és poca cosa sense caràcter". J.M. Espinàs, escriptor amb caràcter... i amb emotivitat, i amb bellesa, i amb saviesa.
Bona seducció de la saviesa Espinàs a tothom.
http://www.youtube.com/watch?v=3MbOH1JCQcg
sting - fields of gold
(caminant per camps d'or)
dissabte, 11 d’abril del 2009
El retrat d' Oscar Wilde
No existeixen més que dues regles per a escriure: tindre alguna cosa a dir i dir-la.
Simple, no? Doncs no tothom que escriu es basa amb aquestes regles. Hi ha una regla paral·lela que serveix de norma per un altre grup d' "escriptors": Saber agafar un bolígraf (o teclejar un ordinador), i haver après l' abecedari. Si saps fer això, per què necessites tenir alguna cosa a dir?
A aquest grup de gent, el nostre personatge d' avui, en va dedicar una altra reflexió:
L' opinió pública existeix només allà on no hi ha idees.
Oscar Wilde tenia moltes coses a dir, i si aquestes coses estaven plenes de saviesa o plenes d' irreverència, això ja era cosa dels oients o lectors assimilar-les.
La controvèrsia i ell van anar agafats de la mà 46 anys, just els que va aparèixer en l' escenari -mai millor dit- d' aquest món.
Contradictori per convicció, es va casar i va ser pare de dos fills, al mateix temps que va ser un homosexual confés. Però no una confessió com la que es fa davant d' un capellà, amb veu baixa a la petita capelleta del confessionari. La seva, va ser com si el capellà fos sord i el confessionari ple de micròfons. Va cridar-ho als quatre vents fins que la presó li va obrir les seves portes.
D' ell, tots els que no tenien res a dir, van 'opinar' a bastament. Els que sí tenien coses a dir, en canvi, el van admirar, repectant allò que era massa excèntric d' entendre. Ja ho solen fer els que pensen.
Mentrestant, ell no va parar de "dir".
- Poemes, assajos, obres teatrals.
- Relats infantils amb reflexions per adults, El príncep feliç (1888)
- Una novel·la inspirada en la bellesa deseperada per la seva pròpia efimeritat, El retrat de Dorian Gray.
- Els escrits de l' enclaustrament: La balada de la presó de Reading (1898), i De Profundis, 1905 (profundament torbador).
"Pensava principalment en les flors. Ahir vaig tallar una orquídia tan efectiva com els set pecats capitals. En un moment sense pensar li vaig preguntar a un dels jardiners com s’anomenava. Em va dir que era un excel·lent exemplar de Robinsoniana, o quelcom horrorós per l’estil. És una veritat trista, però hem perdut la facultat de posar noms preciosos a les coses. Els noms ho són tot. Mai em barallaria pels fets. La meva baralla és per les paraules. Aquesta és la raó per la que odio en literatura el vulgar realisme".
Fragment de Retrat de Doriann Gray
"Els noms ho són tot"... Els últims anys de la seva vida, el nom 'Oscar Wilde', va significar acusacions permanents. Utilitzant la facultat de posar noms, va crear-ne un de nou que no fos res per ningú: Sebastià Melmoth. Un nom fals per obtenir una vida més autèntica, lluny dels rumors i la crítica.
La seva tomba a París és un espectacular monument, farcit de llavis pintats, representant fidel de l' extravagància i la provocació. Una sepultura digne de qui va ser jutjat indignament.
http://www.youtube.com/watch?v=Gf03s9AdY38
Scorpions - You and I
dissabte, 4 d’abril del 2009
Somni Roig
Vàren arribar quan els únics acords musicals que s' escoltaven en aquells paratges virginals, eren els dels crits de les gavines i els de l' onatge del mar. Una harmonia perfecta de notes estridents, les gavines, i sons propers al chillout, el mar.
Ells foren els encarregats d' obrir el camí que va permetre anys més tard sentir altres ritmes musicals. En les caluroses i humides nits dels estius d' uns anys encà, les veus de grans figures de l' escenari emmudeixen per unes hores el cant del mar.
Tot això ho feren perseguint un somni personal.
Somni per a ells i realitat per a nosaltres.
La guerra, la gran destructora de projectes i somnis, va ser l' enemiga que entorpí que poguessin palpar el preu del seu treball. Cinquanta llarguíssims anys van haver de passar per contemplar un paradís que no tastàren. La segona enemiga va aparèixer a l' escenari per finalitzar definitivament la funció: la mort.
Molt a prop, en el punt més elevat d' aquell paradís, i sense perdre de vista la costa que els va seduir, descansa el matrimoni somniador de realitats. La seva tenacitat i visió de futur els va convertir amb esculpidors d' un paradís: El Cap Roig.
Nicolau Woevodski, fregant la quarentena, i amb un passat dificultós a l' esquena, va decidir que la vida que havia portat fins aquell moment no volia viure-la més. En crearia una de nova, feta a mida, utilitzant els ingredients que els seus desitjos prescriguessin.
L' enèrgica Dorothy Webster abanderà els mateixos desitjos del seu segon marit. Londres no era prou gran per encabir la seva vitalitat i ànsies de llibertat que la societat encorsetada anglesa impedia portar a la pràctica.
D' aquesta fantàstica bogeria, les il·lusions van anar adquirint cos, un cos d' una bellesa magnificent:
- les bessones anomenades Gate House (les torrasses de l' entrada al recinte);
- el Village, cases destinades al personal de servei;
- l' embarcador i les llargues escales que hi conduïen;
- la joia de la corona: el Castell, talment sortit d' un conte medieval, amb sumptuoses estances i llits propis de la cort de Lluís XIV;
- una biblioteca farcida de llibres amb lloms bellíssims,
- i la guinda de tot plegat, el cimbori, la torre-mirador amb vuit finestrals amb forma d' ogiva, imaginat com a futur estudi d' inspiració (impossible no inspirar-se en una estança envoltada de la visió del mar)
...Un veritable museu d' art.
No es d' estranyar, doncs, les paraules que va dedicar un diari local de l' època al senyor Woevodski, el febrer de l' any 1930:
"Woevodski, plànols a la mà, va bastint pacientment una obra superba i poc abans de traspassar el llindar de la seva propietat, hom ja té la sensació que un home que sap fer les coses cercant la perfecció ha passat per allà. S' hi veu l' home que sap on vol anar."
Han passat 35 anys des de que 'el rus' va abandonar la seva obra i aquest món. Com cada primavera, avui, el Cap Roig encara dormiteja els pocs dies que li queden abans que l' estiu el desperti del tot. El so de l' onatge del mar fa de cançó de bressol a la pedra fosca del solitari castell i a l' espectacular jardí, que en Joan Carles, l' apersonat jardiner, amb devoció i dedicació, mima durant tot l' any. Molts preparatius estan començant a coure's per trencar el silenci del hivern en el proper Festival dels Jardins del Cap Roig.
Però no ens enganyem. El festival hi és present durant tot l' any, d' una manera més serena i natural.
Cap Roig, el llegat d' un somni, escrit per Xavier Febrés i editat per Fundació Caixa de Girona l' any 2000, explica aquesta historia apassionant ocurreguda en un paratge d' excepció.
http://www.youtube.com/watch?v=dx_v5qVv6H4
Leonard Cohen - Dance me to the end of love
(Un dels son que l' estiu del 2009 emmudirà el mar)
Ells foren els encarregats d' obrir el camí que va permetre anys més tard sentir altres ritmes musicals. En les caluroses i humides nits dels estius d' uns anys encà, les veus de grans figures de l' escenari emmudeixen per unes hores el cant del mar.
Tot això ho feren perseguint un somni personal.
Somni per a ells i realitat per a nosaltres.
La guerra, la gran destructora de projectes i somnis, va ser l' enemiga que entorpí que poguessin palpar el preu del seu treball. Cinquanta llarguíssims anys van haver de passar per contemplar un paradís que no tastàren. La segona enemiga va aparèixer a l' escenari per finalitzar definitivament la funció: la mort.
Molt a prop, en el punt més elevat d' aquell paradís, i sense perdre de vista la costa que els va seduir, descansa el matrimoni somniador de realitats. La seva tenacitat i visió de futur els va convertir amb esculpidors d' un paradís: El Cap Roig.
Nicolau Woevodski, fregant la quarentena, i amb un passat dificultós a l' esquena, va decidir que la vida que havia portat fins aquell moment no volia viure-la més. En crearia una de nova, feta a mida, utilitzant els ingredients que els seus desitjos prescriguessin.
L' enèrgica Dorothy Webster abanderà els mateixos desitjos del seu segon marit. Londres no era prou gran per encabir la seva vitalitat i ànsies de llibertat que la societat encorsetada anglesa impedia portar a la pràctica.
D' aquesta fantàstica bogeria, les il·lusions van anar adquirint cos, un cos d' una bellesa magnificent:
- les bessones anomenades Gate House (les torrasses de l' entrada al recinte);
- el Village, cases destinades al personal de servei;
- l' embarcador i les llargues escales que hi conduïen;
- la joia de la corona: el Castell, talment sortit d' un conte medieval, amb sumptuoses estances i llits propis de la cort de Lluís XIV;
- una biblioteca farcida de llibres amb lloms bellíssims,
- i la guinda de tot plegat, el cimbori, la torre-mirador amb vuit finestrals amb forma d' ogiva, imaginat com a futur estudi d' inspiració (impossible no inspirar-se en una estança envoltada de la visió del mar)
...Un veritable museu d' art.
No es d' estranyar, doncs, les paraules que va dedicar un diari local de l' època al senyor Woevodski, el febrer de l' any 1930:
"Woevodski, plànols a la mà, va bastint pacientment una obra superba i poc abans de traspassar el llindar de la seva propietat, hom ja té la sensació que un home que sap fer les coses cercant la perfecció ha passat per allà. S' hi veu l' home que sap on vol anar."
Han passat 35 anys des de que 'el rus' va abandonar la seva obra i aquest món. Com cada primavera, avui, el Cap Roig encara dormiteja els pocs dies que li queden abans que l' estiu el desperti del tot. El so de l' onatge del mar fa de cançó de bressol a la pedra fosca del solitari castell i a l' espectacular jardí, que en Joan Carles, l' apersonat jardiner, amb devoció i dedicació, mima durant tot l' any. Molts preparatius estan començant a coure's per trencar el silenci del hivern en el proper Festival dels Jardins del Cap Roig.
Però no ens enganyem. El festival hi és present durant tot l' any, d' una manera més serena i natural.
Cap Roig, el llegat d' un somni, escrit per Xavier Febrés i editat per Fundació Caixa de Girona l' any 2000, explica aquesta historia apassionant ocurreguda en un paratge d' excepció.
http://www.youtube.com/watch?v=dx_v5qVv6H4
Leonard Cohen - Dance me to the end of love
(Un dels son que l' estiu del 2009 emmudirà el mar)
divendres, 27 de març del 2009
Mare Nostrum
Fernand Braudel, (1902-1985), historiador francès que va dedicar algúns anys de la seva vida a preparar un estudi sobre la Mediterrània es va interrogar i tot seguit va donar resposta a la següent qüestió:
”Què és el Mediterrani? No un mar, sinó, una successió de mars. No un paisatge, sinó innombrables paisatges. No una civilització, sinó civilitzacions amuntegades unes sobre altres”.
Aquesta visió la comparteixen persones de molt diverses ideologies i professions, experts i no experts, artistes amb visió més romàntica, tècnics amb diagrames i estadístiques amb mà, pescadors que recullen l' aliment que ella els hi dona -talment com una mare, la 'mare nostrum'- o molts altres que simple i irremeiablement estimen la Mediterrània.
Raons no en falten. La Mar Mediterrània és com una gran piscina -les úniques fronteres aduaneres són l' Estret de Gibraltar en la part més occidental i en l' oriental, l' artificial Canal de Suez. El clima moderat encalma la major part del temps les seves aigües, i el color blau intens de les costes res tenen a veure amb les tonalitats més grisenques de les violentes aigües del seu germà gran, l' Atlàntic.
Per això i tot el que no he dit, i que ja aporten els entesos, la Mar Mediterrània, la mare nostrum, mereix aquest petit homenatge fet de retalls de cançons i poesies de diversos autors. (Mereix un reconeixement més elevat, però el reservo per els privilegiats moments que sóm aprop una de l' altra).
Joan Manuel Serrat va cantar que amuntegat a la sorra guarda amor, jocs i penes. La Mediterrània era per ell com una dona perfumada de brea que s' anyora i s' estima, es coneix i es tem. I amb ella volia quedar-se i que ni la mort el separés, perquè...vaig nèixer a la Mediterrània.
Georges Moustaki i Maria del Mar Bonet van cantar junts La Mar Mediterrània on la describien com un gran estany on juguen nens d'ulls negres, i on hi ha tres continents i una història de segles. On els profetes, els déus, el Messies, i tot, hi ha un bell estiu que no tem la tardor en el Mediterrani"
Lluís Llach, va fer un cant de súplica a la Maremar perquè aparegués en l' altar del seu paisatge.
I per últim, amb l' essència de força i llibertat que la mar inspira, Lax'n Busto ens van deixar La meva terra és el mar, del disc "Sí":
Sóc navegant solitari, sóc mariner sense port.
(...)
Tu, vell timó que m'ajudes,
la meva adreça sou tu i el vent;
(...)
Dóna'm força per cridar, que si l'aigua és amor,
jo de pedra no sóc, mulla'm un altre cop.
Dóna'm força torna'm boig, que si l'aigua és amor,
jo de pedra no sóc, mulla'm un altre cop
dins el cor...
Si nosaltres tampoc som de pedra, mullem-nos per defensar la costa que banya la nostra terra, aquella que per paisatge i per caràcter, s' ha guanyat el nom que més bé la representa: Costa Brava.
http://www.youtube.com/watch?v=raJgjL-2qnE
la meva terra és el mar - Lax'n'Busto
”Què és el Mediterrani? No un mar, sinó, una successió de mars. No un paisatge, sinó innombrables paisatges. No una civilització, sinó civilitzacions amuntegades unes sobre altres”.
Aquesta visió la comparteixen persones de molt diverses ideologies i professions, experts i no experts, artistes amb visió més romàntica, tècnics amb diagrames i estadístiques amb mà, pescadors que recullen l' aliment que ella els hi dona -talment com una mare, la 'mare nostrum'- o molts altres que simple i irremeiablement estimen la Mediterrània.
Raons no en falten. La Mar Mediterrània és com una gran piscina -les úniques fronteres aduaneres són l' Estret de Gibraltar en la part més occidental i en l' oriental, l' artificial Canal de Suez. El clima moderat encalma la major part del temps les seves aigües, i el color blau intens de les costes res tenen a veure amb les tonalitats més grisenques de les violentes aigües del seu germà gran, l' Atlàntic.
Per això i tot el que no he dit, i que ja aporten els entesos, la Mar Mediterrània, la mare nostrum, mereix aquest petit homenatge fet de retalls de cançons i poesies de diversos autors. (Mereix un reconeixement més elevat, però el reservo per els privilegiats moments que sóm aprop una de l' altra).
Joan Manuel Serrat va cantar que amuntegat a la sorra guarda amor, jocs i penes. La Mediterrània era per ell com una dona perfumada de brea que s' anyora i s' estima, es coneix i es tem. I amb ella volia quedar-se i que ni la mort el separés, perquè...vaig nèixer a la Mediterrània.
Georges Moustaki i Maria del Mar Bonet van cantar junts La Mar Mediterrània on la describien com un gran estany on juguen nens d'ulls negres, i on hi ha tres continents i una història de segles. On els profetes, els déus, el Messies, i tot, hi ha un bell estiu que no tem la tardor en el Mediterrani"
Lluís Llach, va fer un cant de súplica a la Maremar perquè aparegués en l' altar del seu paisatge.
I per últim, amb l' essència de força i llibertat que la mar inspira, Lax'n Busto ens van deixar La meva terra és el mar, del disc "Sí":
Sóc navegant solitari, sóc mariner sense port.
(...)
Tu, vell timó que m'ajudes,
la meva adreça sou tu i el vent;
(...)
Dóna'm força per cridar, que si l'aigua és amor,
jo de pedra no sóc, mulla'm un altre cop.
Dóna'm força torna'm boig, que si l'aigua és amor,
jo de pedra no sóc, mulla'm un altre cop
dins el cor...
Si nosaltres tampoc som de pedra, mullem-nos per defensar la costa que banya la nostra terra, aquella que per paisatge i per caràcter, s' ha guanyat el nom que més bé la representa: Costa Brava.
http://www.youtube.com/watch?v=raJgjL-2qnE
la meva terra és el mar - Lax'n'Busto
dissabte, 21 de març del 2009
La Beauté
Deia Goethe: "Imagina una ciutat com París, on es reuneixen, en un mateix marc, els millors caps coronats dels imperis; on tots els regnes de la naturalesa, el que l' art de totes les regions de la terra pot oferir de més notable, és accessible cada dia; imagina aquesta ciutat universal, on cada pas sobre un pont, per una plaça, recorda un gran passat; on en cada racó de qualsevol carrer s' ha desenvolupat un fragment de la història".
La setmana passada, Modigliani em va fer parlar de París. Com, sens dubte, me' n farien parlar tants altres artistes i esdeveniments que han escrit algún capítol a la ciutat on cultural i literalment, va guanyar-se el sobrenom de la Ciutat de les Llums.
Goethe ens invitava a imaginar una ciutat que no feia falta inventar perquè ja existia. Els grans museus de París, contenen l' art més notable de totes les regions de la terra -per bé o per malament -i els propis edificis d' aquests museus, són dignes de ser contemplats i admirats. Els ponts travessen un riu on fins i tot el nom és bonic de pronunciar i encara més de navegar: el Sena. La plaça dels pintors a Montmatre, la Place de la Concorde, la Place du Trocadero, la Place des Invalides, les Champs-Élysées,... tenen gravats a les seves entranyes fragments rellevants de la història.
Menció especial és la seva joia més valuosa. I no estic pensant amb la Torre Eiffel. És la marca distintiva de París, però la seva joia, amb tota la càrrega de subjectivitat que implica aquesta afirmació, és Notre Dame de París.
Aquesta bonica Dama exhibeix la seva monumentalitat sobre les aigües tranquiles del Sena al bell mig del cor de París. Diu la llegenda, que dos dels seus grans porticons van ser esculpits pel mateix Diable, a qui el cerraller Biscornet havía venut la seva ànima, no poguent realitzar la porta central, per on passa el Santíssim durant les processons. En tot cas, deixant dimonis a banda, aquestes exhuberants portes donen accés a un interior que empetiteix qualsevol arrogància humana. La nau central, amb 10 mt d' allargada, 48 d' amplada i 35 mt d' alçada, i que pot albergar uns 6.500 fidels - i no fidels, que imagino fan el mateix embalum; a no ser que els pecats dels incrèduls engreixin - va marcar una fita en el gòtic.
De la captivadora bellesa de Notre Dame de París hi ha tres elements especialment fascinants: els vitralls d' intensos colors, les campanes i les gàrgoles, o per ser més correctes amb el terme, les quimeres: estàtues pètries que representen monstres mitològics, excepcionals en el cas de Notre Dame.
Tots aquests elements aplegats en un sol monument són suficients per fer volar qualsevol ment humana amb sensibilitat artística. Això és el que li va succeir a un escriptor del segle XIX considerat el capdavanter dels autors romàntics francesos, Victor Hugo. D' aquesta inspiració va néixer un campaner desfigurat amb un cor tan gran com les campanes que estimava.
En la soledat del seu campanar, Quasimodo trobava la felicitat que el món li havía negat. Quinze campanes ballaven i cantaven a París cada vegada que ell les acariciava amb les seves grotesques mans. Però, talment com un harem, tenia la seva predilecta, la gran campana que havía batejat amb el nom de Maria. Potser la preferia perquè era la única que la sordera encara li permetia escoltar. Potser, pel fet que el seu potent so es reservava només per ocasions especials.
"Campanes que toco jo
són els meus amors i les meves amants.
Les faig pregonar i repicar
fins que canten.
Les campanes són meves
Kirie, Eleison, Dies, Irae, Illa, Hosanna y Amen.
Però les que jo prefereixo
de les meves dones de ferro
són les tres Marias
les meves millors amigues.
Maria la petita
per un nen que s' enterra
Maria l' alta
pel mariner que marxa
i Maria la grossa
pels nuvis que es casen
enveja sento per ells
perquè a mí cap dona mai em mirarà.
La campana feliç, la campana infeliç
les campanes que mai han tocat per mí".
( De l' obra musical Notre-Dame de París de Luc Plamondon)
Quasimodo, però, no estava sol amb la seva lletjor. Estirga i les demés quimeres, amb els seus horripilants rostres i cors de pedra, li feien companyia en aquell submón grotesc i desagradable apartat de la bellesa que els humans hem dissenyat com a cànon mereixedor de l' estima i apreci dels altres.
Només hi havía una bellesa que no defugia la seva presència i que cada dia l' obsequiava amb una exhibició quasi luxuriosa de colors: els vitralls. Iris de colors vermells ardents i blaus plens de la vida que a ell li mancava, es deixaven mirar i admirar pels seus embadalits ulls.
Un lleig estimant la bellesa, aquesta és la paradoxa de la novel·la Notre-Dame de París o el Geperut de Notre Dame, com algúns altres van volguer traduir més tard, a desgrat del seu autor.
Lletjos o guapos, tant si val, avui o en l' any 1482, quan hi vivia en Quasimodo, Notre Dame de París és una seductora dama de pedra que ens transporta al Paradís celestial cada vegada que tenim la gosadia d' admirar-la.
http://www.youtube.com/watch?v=bpzbPzFW_P8
Aerosmith - I don't want miss a thing
La setmana passada, Modigliani em va fer parlar de París. Com, sens dubte, me' n farien parlar tants altres artistes i esdeveniments que han escrit algún capítol a la ciutat on cultural i literalment, va guanyar-se el sobrenom de la Ciutat de les Llums.
Goethe ens invitava a imaginar una ciutat que no feia falta inventar perquè ja existia. Els grans museus de París, contenen l' art més notable de totes les regions de la terra -per bé o per malament -i els propis edificis d' aquests museus, són dignes de ser contemplats i admirats. Els ponts travessen un riu on fins i tot el nom és bonic de pronunciar i encara més de navegar: el Sena. La plaça dels pintors a Montmatre, la Place de la Concorde, la Place du Trocadero, la Place des Invalides, les Champs-Élysées,... tenen gravats a les seves entranyes fragments rellevants de la història.
Menció especial és la seva joia més valuosa. I no estic pensant amb la Torre Eiffel. És la marca distintiva de París, però la seva joia, amb tota la càrrega de subjectivitat que implica aquesta afirmació, és Notre Dame de París.
Aquesta bonica Dama exhibeix la seva monumentalitat sobre les aigües tranquiles del Sena al bell mig del cor de París. Diu la llegenda, que dos dels seus grans porticons van ser esculpits pel mateix Diable, a qui el cerraller Biscornet havía venut la seva ànima, no poguent realitzar la porta central, per on passa el Santíssim durant les processons. En tot cas, deixant dimonis a banda, aquestes exhuberants portes donen accés a un interior que empetiteix qualsevol arrogància humana. La nau central, amb 10 mt d' allargada, 48 d' amplada i 35 mt d' alçada, i que pot albergar uns 6.500 fidels - i no fidels, que imagino fan el mateix embalum; a no ser que els pecats dels incrèduls engreixin - va marcar una fita en el gòtic.
De la captivadora bellesa de Notre Dame de París hi ha tres elements especialment fascinants: els vitralls d' intensos colors, les campanes i les gàrgoles, o per ser més correctes amb el terme, les quimeres: estàtues pètries que representen monstres mitològics, excepcionals en el cas de Notre Dame.
Tots aquests elements aplegats en un sol monument són suficients per fer volar qualsevol ment humana amb sensibilitat artística. Això és el que li va succeir a un escriptor del segle XIX considerat el capdavanter dels autors romàntics francesos, Victor Hugo. D' aquesta inspiració va néixer un campaner desfigurat amb un cor tan gran com les campanes que estimava.
En la soledat del seu campanar, Quasimodo trobava la felicitat que el món li havía negat. Quinze campanes ballaven i cantaven a París cada vegada que ell les acariciava amb les seves grotesques mans. Però, talment com un harem, tenia la seva predilecta, la gran campana que havía batejat amb el nom de Maria. Potser la preferia perquè era la única que la sordera encara li permetia escoltar. Potser, pel fet que el seu potent so es reservava només per ocasions especials.
"Campanes que toco jo
són els meus amors i les meves amants.
Les faig pregonar i repicar
fins que canten.
Les campanes són meves
Kirie, Eleison, Dies, Irae, Illa, Hosanna y Amen.
Però les que jo prefereixo
de les meves dones de ferro
són les tres Marias
les meves millors amigues.
Maria la petita
per un nen que s' enterra
Maria l' alta
pel mariner que marxa
i Maria la grossa
pels nuvis que es casen
enveja sento per ells
perquè a mí cap dona mai em mirarà.
La campana feliç, la campana infeliç
les campanes que mai han tocat per mí".
( De l' obra musical Notre-Dame de París de Luc Plamondon)
Quasimodo, però, no estava sol amb la seva lletjor. Estirga i les demés quimeres, amb els seus horripilants rostres i cors de pedra, li feien companyia en aquell submón grotesc i desagradable apartat de la bellesa que els humans hem dissenyat com a cànon mereixedor de l' estima i apreci dels altres.
Només hi havía una bellesa que no defugia la seva presència i que cada dia l' obsequiava amb una exhibició quasi luxuriosa de colors: els vitralls. Iris de colors vermells ardents i blaus plens de la vida que a ell li mancava, es deixaven mirar i admirar pels seus embadalits ulls.
Un lleig estimant la bellesa, aquesta és la paradoxa de la novel·la Notre-Dame de París o el Geperut de Notre Dame, com algúns altres van volguer traduir més tard, a desgrat del seu autor.
Lletjos o guapos, tant si val, avui o en l' any 1482, quan hi vivia en Quasimodo, Notre Dame de París és una seductora dama de pedra que ens transporta al Paradís celestial cada vegada que tenim la gosadia d' admirar-la.
http://www.youtube.com/watch?v=bpzbPzFW_P8
Aerosmith - I don't want miss a thing
dissabte, 7 de març del 2009
El princep de Montparnasse
A 24 quilòmetres al sud oest de Pisa es troba Liorna, o tal i com la pronuncien els seus itàlics habitants, Livorno. Livorno és una bonica ciutat que mira al mar, on el Mediterrani rep el nom de Mar Tirrena i constitueix un dels ports principals d' Itàlia. En temps de la Inquisició, molts jueus vàren trobar acollida dins la comunitat jueva que hi habitava. D' aquí en va sortir una cançó popular:
"I fugia molta gent
perquè la feina hi mancava .
Uns anaven a l'Alguer
altres a Cuba o Itàlia
perquè hi havia un poblet
que Liorna anomenaven
on s'hi trobaven tan bé
que ja mai més no tornaven
I una dita en va sortir:
Qui va a Liorna no torna!"
Els viatgers que l' han visitada han expressat que un cop allà, no en marxarien, atrets per l' encant d' una ciutat traginera abocada a les càlides aigües del Mediterrani.
M' agradaria parlar de Nàpols, de Florència, de Venècia, de Capri i Niça, i fins i tot ser una mica més agosarada, i atrevir-me a parlar de la gran París. Però per què tots aquests llocs? Perquè tots ells vàren allotjar en alguna ocasió una persona que al llarg del temps ha despertat reaccions molt diverses, cap d' elles associades a la indiferència.
El dissabte 12 de juliol de 1884, Livorno va veure nèixer al nou membre d' una extensa família que anys enrera -en el segle XVIII- havía acollit dins la comunitat jueva que avans feia esment. Sí, el nostre petit protagonista era d' origen jueu, la qual cosa li va comportar alguns maldecaps.
Nàpols i Capri, amb els seus climes benignes, van fer la funció de guaridores de les nombroses malalties que mai el deixarien i que acabarien enduguent-se la seva vida massa aviat.
La propera estació va ser Florència, la bellissima Firenze, cita obligada per qualsevol amant de l' art i la bellesa. El nostre apassionat adolescent va quedar captivat amb la contemplació de les obres mestres que ofereix la ciutat-museu. S' hi va quedar uns anys absorvint influències artísitiques de l' entorn i aprenent sota la tutela d' un dels millors pintors de Livorno, Guglielmo Micheli.
Venècia el va veure arribar l' any 1903 amb 19 anys comptats i patint de tubercolosi. Es va matricular a l'Instituto di Belle Arti, però va malbaratar la seva estada amb altres tipus d' aprenentatge. Fumava haixix i regularment visitava les zones de la ciutat amb més mala reputació. Perquè sí, Venezia no és tant sols bonics canals atravessats per romàntics ponts i pícars gondolers amb samarretes a ratlles vermelles cantant "O, Sole mio".
I per fí, París. El 1906, amb 22 anys, va desembarcar al 'Vaixell-Safareix', l' immoble del barri de Montmartre batejat per Picasso i altres pintors amb el nom francés Bateau-Lavoir, comuna de reconegudíssims pintors i escriptors.
Durant els primers anys, la il·lusió i les ànsies de fer-se un nom en la capital mundial de l' art el van dur a treballar frenèticament, creant centenars de dibuixos i esbossos en un mateix dia. Els que el van conèixer deien que cuidava molt la seva aparença per no delatar la veritable condició de pobresa. Fins i tot s' atreví a despreciar la manera de vestir de Picasso, qui es guarnia habitualment amb la roba de treball. Poc a poc començà a reflexar la seva veritable condició, mísera i lamentable. El seu aspecte deixat, s' emmirallava amb una personalitat controvertida i desordenada, probablement influenciada per les begudes i les drogues.
Tot i la seva vida tràgica, llur obra va prendre un altre camí. La particular manera de veure la figura humana, amb rostres de mirades perdudes i expressió indiferent, colls exageradament allargassats i sobretot els seus famosos nús, el van alçar al pòdium dels grans de l' època, pòdium que no va aconseguir trepitjar amb vida.
En el carrer del Repós, nº16, de París, en un dels extrems del cementiri Père Lachaise, molt a prop d' on està enterrada Edith Piaf, reposen des de fa 89 anys els excessos i la genialitat de Modi. Diuen que el dia del seu enterrament va ser el més gloriós de la seva 'vida'. Allà s' hi van reunir Picasso, Brancusi, Léger, Vlaminck, la comunitat d' artistes d' aquell moment i una gran multitud. Expliquen també, que pels carrers la gent llençava flors sobre el seu taüt.
Trenta-cinc anys de vida van permetre que es fes un nom que avui coneix tothom. Malauradament, també van donar per molta infelicitat. L' encant i l' elegància naturals -que moltes dones vàren saber apreciar i ell va saber util·litzar- i els seus dots d' artista, no foren suficients per obtenir el que tant desitjava, el reconeixement com del que Pablo Picasso disfrutava. Es lamentava així: "Sóc una més de les víctimes de Picasso".
Un artista que va viure depressa, va morir jove, i el mite el va enfosquir - quants com ell?-i que en certa ocasió va dir:
"L'home que no és capaç d'extreure de la seva energia nous desitjos, destruir tot el que ha quedat vell i tornar-se a formar com a individu...aquest home no és un home, és un burgès, és un home qualsevol".
Amedeo Clemente Modigliani, sens dubte 'no va ser un home qualsevol'.
http://www.youtube.com/watch?v=Nulze-VeKEQ
Dulce Pontes-Canção do Mar
Què aprop va nèixer del mar i que lluny d' ell va anar a morir El princep Modigliani.
"I fugia molta gent
perquè la feina hi mancava .
Uns anaven a l'Alguer
altres a Cuba o Itàlia
perquè hi havia un poblet
que Liorna anomenaven
on s'hi trobaven tan bé
que ja mai més no tornaven
I una dita en va sortir:
Qui va a Liorna no torna!"
Els viatgers que l' han visitada han expressat que un cop allà, no en marxarien, atrets per l' encant d' una ciutat traginera abocada a les càlides aigües del Mediterrani.
M' agradaria parlar de Nàpols, de Florència, de Venècia, de Capri i Niça, i fins i tot ser una mica més agosarada, i atrevir-me a parlar de la gran París. Però per què tots aquests llocs? Perquè tots ells vàren allotjar en alguna ocasió una persona que al llarg del temps ha despertat reaccions molt diverses, cap d' elles associades a la indiferència.
El dissabte 12 de juliol de 1884, Livorno va veure nèixer al nou membre d' una extensa família que anys enrera -en el segle XVIII- havía acollit dins la comunitat jueva que avans feia esment. Sí, el nostre petit protagonista era d' origen jueu, la qual cosa li va comportar alguns maldecaps.
Nàpols i Capri, amb els seus climes benignes, van fer la funció de guaridores de les nombroses malalties que mai el deixarien i que acabarien enduguent-se la seva vida massa aviat.
La propera estació va ser Florència, la bellissima Firenze, cita obligada per qualsevol amant de l' art i la bellesa. El nostre apassionat adolescent va quedar captivat amb la contemplació de les obres mestres que ofereix la ciutat-museu. S' hi va quedar uns anys absorvint influències artísitiques de l' entorn i aprenent sota la tutela d' un dels millors pintors de Livorno, Guglielmo Micheli.
Venècia el va veure arribar l' any 1903 amb 19 anys comptats i patint de tubercolosi. Es va matricular a l'Instituto di Belle Arti, però va malbaratar la seva estada amb altres tipus d' aprenentatge. Fumava haixix i regularment visitava les zones de la ciutat amb més mala reputació. Perquè sí, Venezia no és tant sols bonics canals atravessats per romàntics ponts i pícars gondolers amb samarretes a ratlles vermelles cantant "O, Sole mio".
I per fí, París. El 1906, amb 22 anys, va desembarcar al 'Vaixell-Safareix', l' immoble del barri de Montmartre batejat per Picasso i altres pintors amb el nom francés Bateau-Lavoir, comuna de reconegudíssims pintors i escriptors.
Durant els primers anys, la il·lusió i les ànsies de fer-se un nom en la capital mundial de l' art el van dur a treballar frenèticament, creant centenars de dibuixos i esbossos en un mateix dia. Els que el van conèixer deien que cuidava molt la seva aparença per no delatar la veritable condició de pobresa. Fins i tot s' atreví a despreciar la manera de vestir de Picasso, qui es guarnia habitualment amb la roba de treball. Poc a poc començà a reflexar la seva veritable condició, mísera i lamentable. El seu aspecte deixat, s' emmirallava amb una personalitat controvertida i desordenada, probablement influenciada per les begudes i les drogues.
Tot i la seva vida tràgica, llur obra va prendre un altre camí. La particular manera de veure la figura humana, amb rostres de mirades perdudes i expressió indiferent, colls exageradament allargassats i sobretot els seus famosos nús, el van alçar al pòdium dels grans de l' època, pòdium que no va aconseguir trepitjar amb vida.
En el carrer del Repós, nº16, de París, en un dels extrems del cementiri Père Lachaise, molt a prop d' on està enterrada Edith Piaf, reposen des de fa 89 anys els excessos i la genialitat de Modi. Diuen que el dia del seu enterrament va ser el més gloriós de la seva 'vida'. Allà s' hi van reunir Picasso, Brancusi, Léger, Vlaminck, la comunitat d' artistes d' aquell moment i una gran multitud. Expliquen també, que pels carrers la gent llençava flors sobre el seu taüt.
Trenta-cinc anys de vida van permetre que es fes un nom que avui coneix tothom. Malauradament, també van donar per molta infelicitat. L' encant i l' elegància naturals -que moltes dones vàren saber apreciar i ell va saber util·litzar- i els seus dots d' artista, no foren suficients per obtenir el que tant desitjava, el reconeixement com del que Pablo Picasso disfrutava. Es lamentava així: "Sóc una més de les víctimes de Picasso".
Un artista que va viure depressa, va morir jove, i el mite el va enfosquir - quants com ell?-i que en certa ocasió va dir:
"L'home que no és capaç d'extreure de la seva energia nous desitjos, destruir tot el que ha quedat vell i tornar-se a formar com a individu...aquest home no és un home, és un burgès, és un home qualsevol".
Amedeo Clemente Modigliani, sens dubte 'no va ser un home qualsevol'.
http://www.youtube.com/watch?v=Nulze-VeKEQ
Dulce Pontes-Canção do Mar
Què aprop va nèixer del mar i que lluny d' ell va anar a morir El princep Modigliani.
diumenge, 1 de març del 2009
Una passejada pels mercats
Què va ser primer: els colors o els mercats? El cert és que ambdós són indisociables. Introduir-se en un mercat és una experiència cromàtica intensíssima. Un cromatisme que es transforma amb el canvi de les estacions, convertint els mercats amb llocs vius, sensibles a la vida i al pas de les estacions.
Els vermells de les carnisseries, els platejats de les peixeteries, els verds de les verduleries pinzellats de taronges o de vermells que s' accentuen amb l' arribada de l' estiu....les parades més coloristes potser són les fruiteries: grocs, taronges, verds, vermells, vermells ataronjats, vermells granatosos...si Miró hagués pogut fer servir aquesta paleta de colors!
Els aliments semblen tenir molt clar que part del seu atractiu entra pels ulls, i és per això que duen aquest abillament de gala. Els mercats fan la funció de sala de ball on llueixen els seus 'vestits de colors'.
Així que, parlem de mercats.
El gran descriptor de llocs i persones, Josep Pla va parlar així dels mercats:
"El millor dia per a anar a Girona era el dissabte. Dia de mercat, dia de vida! (...) Una allau de pagesos carregats amb cistells, coves i cabassos (...). Els porxos de Girona fan el ple el dia de mercat. Els de la plaça de les Cols, els de la plaça del Vi, els de la plaça del Gra, se saturen, en tals dies, d' una olor de vellut, d' àcid úric, d' animals domèstics i de verdura del temps que tomba la cara. És inenarrable de color, de vida, de grotesc i de caràcter."
(Girona Un llibre de records de Josep Pla)
Sí, potser la descripció més exacta per intentar definir els colors d' un mercat és precisament que 'és inenarrable'.
Josep Pla, fidel a la seva qualitat d' observador de matisos, ens fa una descripció de les olors que aconsegueix fer arronsar el nas. I es que els mercats, al llarg de la història, han estat estretament relacionats amb sentors que fregaven a pudors...pudors que per fortuna han anat evolucionant per, en línees generals, convertir-se amb les bones olors de la verdura fresca, de la fruita dolça, del pa acabat de sortit del forn, del peix recent sortit del mar....
Al respecte de les olors/pudors tenim una abominable i alhora genial descripció del que podia donar de si un mercat, amb l' obsessiu quadre que ens dibuixa una de les principals novel·les europees dels darrers temps: El perfum, de Patrick Süskind.
La pestilent història s' emmarca en el París dels segle XVIII i comença amb la narració del naixement de Jean-Baptiste Grenouille, un geni monstruós que només tenia una ambició que l' obsessionava: posseir el perfum més pefecte del món, de tal bellesa que aconseguís manipular les emocions humanes.
"Fou aquí, a l' indret més pudent de tot el regne, en un mercat de queviures, on va néixer el 17 de juliol del 1738. La xafogor s' esllenegava com un vapor corrupte que pudia a una barreja de melons podrits i banya cremada. Quan començaren els dolors del part, la mare de Grenouille es trobava en una parada de peix tot escatant albors que, de primer, havia esbudellat. Els peixos, que pretesament havien estat arrencats del Sena aquell mateix matí, ja pudien tant que la seva farum recobria la fortor de mort."
... A partir d' aquell moment Grenouille i el seu nas assassí viurien una vida decadent on els pitjors ferums anirien de la mà amb les fragàncies més sublims per explicar-nos un relat fantàsticament torbador.
Girona, segle XXI, mercat de queviures popularment batejat com 'Mercat del Lleó'. Els productes exposats en un ordre impecable i amb olors que el nostre olfacte pot arribar a agrair, ens transmeten la frescor del gènere. Un fidel comprador, l' editor Quim Curbet, amb motiu del seixantè aniversari del mercat en l' any 2004, va fer-ne una descripció molt diferent a la del mercat de la Rue aux Fers i la Rue de la Ferronnerie on va nèixer Grenouille:
Els vermells de les carnisseries, els platejats de les peixeteries, els verds de les verduleries pinzellats de taronges o de vermells que s' accentuen amb l' arribada de l' estiu....les parades més coloristes potser són les fruiteries: grocs, taronges, verds, vermells, vermells ataronjats, vermells granatosos...si Miró hagués pogut fer servir aquesta paleta de colors!
Els aliments semblen tenir molt clar que part del seu atractiu entra pels ulls, i és per això que duen aquest abillament de gala. Els mercats fan la funció de sala de ball on llueixen els seus 'vestits de colors'.
Així que, parlem de mercats.
El gran descriptor de llocs i persones, Josep Pla va parlar així dels mercats:
"El millor dia per a anar a Girona era el dissabte. Dia de mercat, dia de vida! (...) Una allau de pagesos carregats amb cistells, coves i cabassos (...). Els porxos de Girona fan el ple el dia de mercat. Els de la plaça de les Cols, els de la plaça del Vi, els de la plaça del Gra, se saturen, en tals dies, d' una olor de vellut, d' àcid úric, d' animals domèstics i de verdura del temps que tomba la cara. És inenarrable de color, de vida, de grotesc i de caràcter."
(Girona Un llibre de records de Josep Pla)
Sí, potser la descripció més exacta per intentar definir els colors d' un mercat és precisament que 'és inenarrable'.
Josep Pla, fidel a la seva qualitat d' observador de matisos, ens fa una descripció de les olors que aconsegueix fer arronsar el nas. I es que els mercats, al llarg de la història, han estat estretament relacionats amb sentors que fregaven a pudors...pudors que per fortuna han anat evolucionant per, en línees generals, convertir-se amb les bones olors de la verdura fresca, de la fruita dolça, del pa acabat de sortit del forn, del peix recent sortit del mar....
Al respecte de les olors/pudors tenim una abominable i alhora genial descripció del que podia donar de si un mercat, amb l' obsessiu quadre que ens dibuixa una de les principals novel·les europees dels darrers temps: El perfum, de Patrick Süskind.
La pestilent història s' emmarca en el París dels segle XVIII i comença amb la narració del naixement de Jean-Baptiste Grenouille, un geni monstruós que només tenia una ambició que l' obsessionava: posseir el perfum més pefecte del món, de tal bellesa que aconseguís manipular les emocions humanes.
"Fou aquí, a l' indret més pudent de tot el regne, en un mercat de queviures, on va néixer el 17 de juliol del 1738. La xafogor s' esllenegava com un vapor corrupte que pudia a una barreja de melons podrits i banya cremada. Quan començaren els dolors del part, la mare de Grenouille es trobava en una parada de peix tot escatant albors que, de primer, havia esbudellat. Els peixos, que pretesament havien estat arrencats del Sena aquell mateix matí, ja pudien tant que la seva farum recobria la fortor de mort."
... A partir d' aquell moment Grenouille i el seu nas assassí viurien una vida decadent on els pitjors ferums anirien de la mà amb les fragàncies més sublims per explicar-nos un relat fantàsticament torbador.
Girona, segle XXI, mercat de queviures popularment batejat com 'Mercat del Lleó'. Els productes exposats en un ordre impecable i amb olors que el nostre olfacte pot arribar a agrair, ens transmeten la frescor del gènere. Un fidel comprador, l' editor Quim Curbet, amb motiu del seixantè aniversari del mercat en l' any 2004, va fer-ne una descripció molt diferent a la del mercat de la Rue aux Fers i la Rue de la Ferronnerie on va nèixer Grenouille:
"El Mercat del Lleó, a les set del matí, és com un gran magatzem de vida, la vida de tots els colors, de totes les olors. La gent de les parades es mou atrafegada i sorollosa amb carretons, amb caixes, deixant al seu darrere el rastre inconfusible de la vida, perquè quan el mercat del Lleó es desperta es commou una força extraordinaria, és la llavor d' un país que neix cada dia de les entranyes de la terra.(...) Els ous rodons de geometria variable, les llonganisses penjades d' innumerables cordills, els mateixos cordills dels quals pengen les tomates i els alls.(...) Els cigrons i les mongetes que entren fumejant en grans cassoles...
(Article d' opinió El Mercat, 60 anys de vida, de Quim Curbet, al Diari de Girona)
(En el seu moment aquestes paraules em van emocionar. Gràcies Quim, si la 'gran capsa de sabates mal tapada' pogués parlar, segur que et diria el mateix que jo).
I es que els mercats són en sí mateixos un microcosmos, farcits de tot allò que defineix la vida i on els cinc sentits són desbordats de la quantitat de sensacions que els hi arriba. Els dies de més venda, el xivarri i els colors de la roba de la gentada agafen protagonisme en els passadissos plens d' estretor. Homes i dones recòrren amunt i avall el mercat mirant a tort i a dret buscant el color exacta de la peça que omplirà els seus cabassos. I mentrestant, els venedors treuran el seu millor somriure -si la dentadura i la simpatia els deixa- al mateix temps que de reüll vigilaran el 'calaix' que sempre els hi semblarà massa buit.
Si la ciutat volia ser grisa, el mercat va ambicionar, al més pur estil Grenouille (sense assassinats), posseir els colors més bonics per seduir vanidosament als grisos gironins.
Si un dia us ve de gust gaudir d' un catàleg extens de colors i olors, deixeu-vos portar per l' experiència sensorial d' un dia en el Mercat.
http://www.youtube.com/watch?v=I8H016vC940
(Guns N' Roses This I love)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)