Silenci! El mestre es disposa a fer feliç la nostra oïda. Només amb el silenci de les nostres veus, podrem captar amb plenitud els sons melodiosos de la perfecció. La perfecció de Johann Sebastian Bach.
Quina serà l' escollida? Quina de les més de mil obres catalogades en el Bach Werke Verzeichnis, serà l' encarregada d' omplir d' admiracions el silenci?
Potser tindrem la sort de veure'ns embolcallats per la magistral i extenuant "Toccata i fuga en Re menor". Hom no pot deixar d' interrogar-se, com és possible, que unes mans grans i amples -segons comentari de la seva segona esposa- interpretin amb l' agilitat d' un colibrí. Si és aquesta obra la que finalment escoltem, preparem-nos per no disposar ni un sol moment de respir. Durant tota la peça, les notes mantindran una conversa endimoniada, de ritme accelerat, on ni tant sols tindran la paciència d' esperar a que l' anterior acabi la seva centèssima de segon. Totes parlen...totes es responen...i tú...no tens prou oïda per assimilar-les totes. Hi ha adjectius per definir aquesta excaltació auditiva?
O potser sí. Potser sí serà un dels sis Concerts de Brandenburg, on cap d' ells necessita de l' altre per bastir una personalitat que ja posseix en si mateix.
Flautes, violins, violes, trompetes, el clavecí, l' oboè, es reuneixen per ensenyar-nos la disciplina de la indisciplina. Una exhibició de coneixement de la tècnica, només superat per la bellesa. Tots els instruments, junts o separats, dominen els ritmes i les velocitats en un maridatge compositiu insaciable.
Sota "la vella perruca" -com en una ocasió un dels seus vint fills el va definir-, hi feia estada la ment d' un geni. Un geni que va nèixer, viure i morir en terres germàniques i que va donar personalitat i temperament a l' escenari musical del Barroc. Què seria el Barroc sense Johann Sebastian Bach? Seria Händel, seria Defoe o Molière, Rembrand..,però ens faltaria Bach, sens dubte.
Johann Sebastian Bach (1685-1750) va obsequiar al món seixanta-cinc anys de vida dedicada a la música. Bellíssimes cantates, oratoris, passions, misses, suites, corals, càntics...van ser composades "per a la glòria de Déu". I jo responc: AMÈN.
En certa ocasió, un Bethoven ja envellit i isolat del món exterior per la sordera, va desitjar "acabar els meus dies en companyia de l' espiritualitat que representen els retrats de Händel, Bach, Gluck, Mozart i Haydn, que amb mí estan sempre".
La comdenna dels genis, acabar sords o cecs. Händel i Bach, van acabar els seus dies cecs, però no cecs d' inspiració.
"On ara vaig, veuré colors més bonics i sentiré la música que fins ara només hem pogut somiar".
Un Bach cansat i envellit.
M' atreveixo a fer una petita modificació a aquestes paraules d' acomiadament: amb Bach hem sentit la música que no podíem somiar.
(Excels...)
http://www.youtube.com/watch?v=gAq-LbGopUI
Bach,BWV 51,Aria: Jauchzet Gott In Allen landen
diumenge, 19 de juliol del 2009
diumenge, 12 de juliol del 2009
Encanteri popular
Encanteri. La vida està farcida d' objectes i fets que ens causen aquest efecte. Un d' aquests fets d' encantament més primari és la música.
És tan inherent amb nosaltres que, de fet, la pròpia paraula encantar ha vist la vida gràcies el cant. L' etimologia llatina, incantare [en + cantar], ve a significar "encanteri lograt per mitjà del cant".
Encanteri...potser sí que aquesta és la explicació. Què si no?
"Pedra, pedreta, ben rodoneta. Tirolirolà, tiroliroleta"
Quin missatge misteriós i subliminal ens vol donar aquesta cançó? El millor de la lletra és, sens dubte, el 'tirolirolà tiroliroleta' del final, que, casualment, rima amb 'pedra pedreta'....l' art de la poesia és infinit...
"Quinze són quinze. Quinze, quinze, quinze; quinze són quinze, quinze, quinze són".
Un cop ens queda clar que quinze són quinze, ara què? Què en fem amb tants quinzes junts?
Només entenent la relació existent entre el cant i l' encantament, podem assimilar mínimament perquè cançons de lletres tan absurdes són anomenades Cançons Populars.
El gran folklorista de la cultura catalana, Joan Amades i Gelats (1890-1959), va fer-ne un estudi curós i va deixar assentat que el que mana en aquestes cançons és el ritme fàcil i la rima; la lògica i el sentit intel·lectual no hi tenen cabuda.
Els professionals del ram de l' ensenyament prediquen les grans virtuts d' aquests tipus de cançons, perquè afavoreixen el desvetllament de la imaginació i l' arrelament i participació a la cultura pròpia.
Encanten i desvetllen..
"Tres, sis, nou. Estira-li la cua, estira-li la cua; tres, sis, nou, estira-li la cua a l' esquirol. Si l' esquirol no ho vol, estira-li a la cua a qualsevol".
Desvetllen, sí. Desvetllen fins i tot al pobre esquirol que juga tranquil enmig del camp. És una percepció equivocada, o la lletra és una incitació a la violència d' animals...i de tots aquells que portin cua...?
Reprenent a Joan Amades, ell va emprar una frase molt bonica per definir les cançons populars: " Les primeres espècies de la saviesa popular que brollaren espontaniament en nosaltres".
D' aquestes espècies de la saviesa popular, molts savis de casa nostra, n' han fet ús per les seves creacions.
Josep Carner va elaborar el poema El Cargol:
" (...) I quan sento criatures que a la voreta o de lluny canten un: 'Cargol, treu banya', mig em moro de poruc".
Miquel Martí i Pol es va inspirar en el Plou i fa sol, per editar la seva pròpia versió.
El bisbe Josep Torras i Bages (1846-1916), gran promotor del fet català, va expressar que la cançó, "és l' amaniment de la vida".
Les cançons populars, certament, han fet més 'gustosa' la vida de molts nens catalans. Talment com un bon amaniment, aquelles frases sense sentit o de sentits obscurs, ens vàren donar la sal on s' alimenta la cultura de la nostra llengua.
És tan inherent amb nosaltres que, de fet, la pròpia paraula encantar ha vist la vida gràcies el cant. L' etimologia llatina, incantare [en + cantar], ve a significar "encanteri lograt per mitjà del cant".
Encanteri...potser sí que aquesta és la explicació. Què si no?
"Pedra, pedreta, ben rodoneta. Tirolirolà, tiroliroleta"
Quin missatge misteriós i subliminal ens vol donar aquesta cançó? El millor de la lletra és, sens dubte, el 'tirolirolà tiroliroleta' del final, que, casualment, rima amb 'pedra pedreta'....l' art de la poesia és infinit...
"Quinze són quinze. Quinze, quinze, quinze; quinze són quinze, quinze, quinze són".
Un cop ens queda clar que quinze són quinze, ara què? Què en fem amb tants quinzes junts?
Només entenent la relació existent entre el cant i l' encantament, podem assimilar mínimament perquè cançons de lletres tan absurdes són anomenades Cançons Populars.
El gran folklorista de la cultura catalana, Joan Amades i Gelats (1890-1959), va fer-ne un estudi curós i va deixar assentat que el que mana en aquestes cançons és el ritme fàcil i la rima; la lògica i el sentit intel·lectual no hi tenen cabuda.
Els professionals del ram de l' ensenyament prediquen les grans virtuts d' aquests tipus de cançons, perquè afavoreixen el desvetllament de la imaginació i l' arrelament i participació a la cultura pròpia.
Encanten i desvetllen..
"Tres, sis, nou. Estira-li la cua, estira-li la cua; tres, sis, nou, estira-li la cua a l' esquirol. Si l' esquirol no ho vol, estira-li a la cua a qualsevol".
Desvetllen, sí. Desvetllen fins i tot al pobre esquirol que juga tranquil enmig del camp. És una percepció equivocada, o la lletra és una incitació a la violència d' animals...i de tots aquells que portin cua...?
Reprenent a Joan Amades, ell va emprar una frase molt bonica per definir les cançons populars: " Les primeres espècies de la saviesa popular que brollaren espontaniament en nosaltres".
D' aquestes espècies de la saviesa popular, molts savis de casa nostra, n' han fet ús per les seves creacions.
Josep Carner va elaborar el poema El Cargol:
" (...) I quan sento criatures que a la voreta o de lluny canten un: 'Cargol, treu banya', mig em moro de poruc".
Miquel Martí i Pol es va inspirar en el Plou i fa sol, per editar la seva pròpia versió.
El bisbe Josep Torras i Bages (1846-1916), gran promotor del fet català, va expressar que la cançó, "és l' amaniment de la vida".
Les cançons populars, certament, han fet més 'gustosa' la vida de molts nens catalans. Talment com un bon amaniment, aquelles frases sense sentit o de sentits obscurs, ens vàren donar la sal on s' alimenta la cultura de la nostra llengua.
dilluns, 6 de juliol del 2009
La veu dels àngels
" Deixeu que les dones apareguin en silenci i amb tota submissió. No permeteu que les dones ensenyin, ni que usurpin l' autoritat dels homes, simplement que romanguin en silenci"
2 Timoteu 2: 11 i 12
Una interpretació portada als extrems va condemnar a milers de nens d' una època a intercanviar la seva futura masculinitat per una veu.
Per molts va ser una càstig. Per a ell, no.
"Ho recordo quasi tot perfectament. Fins i tot que vaig perdre el coneixement quant m' introduïren en una banyera d' aigua gelada, que era un dels mètodes d' anestèsia més freqüents"
D' aquesta manera, Jo Farinelli, el Capón, història novel·lada de Jesús Ruiz Mantilla, ens fa imaginar la intervenció que fabricava Castratis.
Una bellíssima ària de l' època dels excessos, el Barroc, deia així:
"Deixa que plori el meu destí cruel. I que sospiri per la llibertat. Per pietat, que el dolor picoli aquests lligams dels meus sofriments"
(Lascia ch'io pianga, de l' òpera Rinaldo de Händel)
Ben bé podria ser el lament de molts d' aquells nens-veu que els hi havien robat la llibertat de ser el que la naturalesa els tenia preparat.
Mentrestant, l' església elevava aquells infants mutil·lats a la categoria d' àngels. Això sí, sempre que la castració s' hagués atorgat "per la gràcia de Déu"; dit amb altres paraules, que fos un do diví i no una intervenció humana.
Casualment, durant el Barroc, Déu va atorgar molta gràcia.
Gràcies a aquesta 'desgràcia', un munt de famílies vàren trobar amb la castració musical, una solució econòmica a la situació de pobresa en la que malvivien...(per què ens costarà tant als humans aconseguir un sistema de finançament que no sigui perjudicial?).
No obstant tot això esmentat, segons l' autor de la novel·la a que he fet referència, "si al final de la vida de Farinelli, li haguèssin donat l' oportunitat de canviar el seu passat, hagués escollit la castració". Sembla ser, que ell mai va plorar per un destí que el va convertir amb una estrella del seu temps, reconeguda per reis, i que li va donar fama, diners i poder. Va saber aprofitar les seves qualitats -no només vocals- per establir amistat amb intel·lectuals i pensadors del moment. Va ser un emprenedor compromés amb el seu país d' adopció -Espanya, per més de vint anys- i va competir, empresarialment parlant, amb el mateix Händel.
L' anecdotari explica, que una entusiasta barroca li va espetar: Un Déu, un Farinelli!
Carlo Broshi, nom real; El Capon, pels espanyols; Il Ragazzo, pels italians. Una veu irrepetible....irrepetible, per sort.
Lascia Ch'io Pianga - Rinaldo - Haendel
http://www.youtube.com/watch?v=R6psdBH1NJg
2 Timoteu 2: 11 i 12
Una interpretació portada als extrems va condemnar a milers de nens d' una època a intercanviar la seva futura masculinitat per una veu.
Per molts va ser una càstig. Per a ell, no.
"Ho recordo quasi tot perfectament. Fins i tot que vaig perdre el coneixement quant m' introduïren en una banyera d' aigua gelada, que era un dels mètodes d' anestèsia més freqüents"
D' aquesta manera, Jo Farinelli, el Capón, història novel·lada de Jesús Ruiz Mantilla, ens fa imaginar la intervenció que fabricava Castratis.
Una bellíssima ària de l' època dels excessos, el Barroc, deia així:
"Deixa que plori el meu destí cruel. I que sospiri per la llibertat. Per pietat, que el dolor picoli aquests lligams dels meus sofriments"
(Lascia ch'io pianga, de l' òpera Rinaldo de Händel)
Ben bé podria ser el lament de molts d' aquells nens-veu que els hi havien robat la llibertat de ser el que la naturalesa els tenia preparat.
Mentrestant, l' església elevava aquells infants mutil·lats a la categoria d' àngels. Això sí, sempre que la castració s' hagués atorgat "per la gràcia de Déu"; dit amb altres paraules, que fos un do diví i no una intervenció humana.
Casualment, durant el Barroc, Déu va atorgar molta gràcia.
Gràcies a aquesta 'desgràcia', un munt de famílies vàren trobar amb la castració musical, una solució econòmica a la situació de pobresa en la que malvivien...(per què ens costarà tant als humans aconseguir un sistema de finançament que no sigui perjudicial?).
No obstant tot això esmentat, segons l' autor de la novel·la a que he fet referència, "si al final de la vida de Farinelli, li haguèssin donat l' oportunitat de canviar el seu passat, hagués escollit la castració". Sembla ser, que ell mai va plorar per un destí que el va convertir amb una estrella del seu temps, reconeguda per reis, i que li va donar fama, diners i poder. Va saber aprofitar les seves qualitats -no només vocals- per establir amistat amb intel·lectuals i pensadors del moment. Va ser un emprenedor compromés amb el seu país d' adopció -Espanya, per més de vint anys- i va competir, empresarialment parlant, amb el mateix Händel.
L' anecdotari explica, que una entusiasta barroca li va espetar: Un Déu, un Farinelli!
Carlo Broshi, nom real; El Capon, pels espanyols; Il Ragazzo, pels italians. Una veu irrepetible....irrepetible, per sort.
Lascia Ch'io Pianga - Rinaldo - Haendel
http://www.youtube.com/watch?v=R6psdBH1NJg
divendres, 26 de juny del 2009
Això és el que hi ha
Adéu....
Ha marxat deixant un adéu en forma d' entrades que s' han quedat sense concert. Les entrades més cares del món per escoltar un 'fantasma' en vida, (o almenys amb aquesta aparença, de petita, imaginava els fantasmes quan no portaven el llençol damunt) ara, sense vida.
"Això és el que hi ha", diu el nom del que havia de ser l' últim concert. I com una presa de pèl, 'el que hi ha', el que ha quedat de tot 'això', són les entrades milionàries reconvertides amb estampetes del record d' una mort no anunciada.
Ell, el negre més blanc de la història; el que pensava que ser negre era un taca en el seu expedient; no sabia que, igual que les taques més grosses, ell sempre destacaria en el gran llenç del món. Si era negre, el fons sempre seria blanc. Si era blanc....el fons sempre seria negre. Com no es va adonar d' aquest carisma?
Parlava d' un món millor, ple de mil fantasies, on els nens no haguessin de créixer i transformar-se en els abominables 'adults', aquells monstruosos èssers, culpables de les grans desgràcies dels nens. Parlava d' un parc infantil planetari. Parlava....d' una utopia. Com ell mateix. Ell va ser la seva pròpia utopia. I com sempre passa amb aquestes concepcions ideals, no es fan realitat. Amb diners va intentar comprar els seus somnis, però les utopies no tenen preu. Ni tan sols la bombolla d' oxigen que va adquirir, li va donar la vida que la contaminació que respirem la resta de la humanitat, sí ens dóna.
Tenia jo set anys, quan una nit va aparèixer en el televisor de casa, per explicar-me què era la por. Durant moltes nits, el llum encès del passadís i la porta oberta del dormitori dels meus 'sacrificats' pares, van intentar combatre els zombies monstruosos que volien entrar a la meva habitació. Sí, Thriller em va explicar com ningú, què era la por...gràcies pel detall, Michael, encara que et confesso que no calia.
“Només vull dir que aquestes seran les meves darreres actuacions a Londres. Quan dic que això és el que hi ha (This is it), això és el que hi ha! Interpretaré les cançons que els meus fans volen escoltar. Aquestes seran les últimes funcions en les que es baixarà el teló. Això és el que hi ha i ens veiem al Juliol.”
Bé, el juliol no ens veurem, Michael, perquè com deies en la lletra d' una de les teves cançons, gone too soon...'se'n va anar molt aviat'.
Em permeteu aquest petit fragment d' un conte que segur que ja endevineu abans de començar?
" Campaneta va escampar tot de pols màgica sobre el vaixell i van sortir volant per portar la Wendy i els seus germans cap a casa. Quan per fi els van deixar, Wendy li va oferir quedar-se a viure amb ells, però en Peter va respondre:
- Si em quedés aquí creixeria i mai més podria tornar al país de Mai Més, Wendy - I dit això, se 'n van tornar ell i vaixell cap al país de Mai Més."
Això és el que hi ha... el setè dels Jackson per fi ha fet realitat la seva utopia. Aquest món era massa real pel Rei del Pop. Fins Mai Més, Michael. Si existeix aquest país, allà ens hi retrobarem.
Earth Song Michael Jackson
http://www.youtube.com/watch?v=QlyE5diR_fg
On ens hem equivocat?
Ha marxat deixant un adéu en forma d' entrades que s' han quedat sense concert. Les entrades més cares del món per escoltar un 'fantasma' en vida, (o almenys amb aquesta aparença, de petita, imaginava els fantasmes quan no portaven el llençol damunt) ara, sense vida.
"Això és el que hi ha", diu el nom del que havia de ser l' últim concert. I com una presa de pèl, 'el que hi ha', el que ha quedat de tot 'això', són les entrades milionàries reconvertides amb estampetes del record d' una mort no anunciada.
Ell, el negre més blanc de la història; el que pensava que ser negre era un taca en el seu expedient; no sabia que, igual que les taques més grosses, ell sempre destacaria en el gran llenç del món. Si era negre, el fons sempre seria blanc. Si era blanc....el fons sempre seria negre. Com no es va adonar d' aquest carisma?
Parlava d' un món millor, ple de mil fantasies, on els nens no haguessin de créixer i transformar-se en els abominables 'adults', aquells monstruosos èssers, culpables de les grans desgràcies dels nens. Parlava d' un parc infantil planetari. Parlava....d' una utopia. Com ell mateix. Ell va ser la seva pròpia utopia. I com sempre passa amb aquestes concepcions ideals, no es fan realitat. Amb diners va intentar comprar els seus somnis, però les utopies no tenen preu. Ni tan sols la bombolla d' oxigen que va adquirir, li va donar la vida que la contaminació que respirem la resta de la humanitat, sí ens dóna.
Tenia jo set anys, quan una nit va aparèixer en el televisor de casa, per explicar-me què era la por. Durant moltes nits, el llum encès del passadís i la porta oberta del dormitori dels meus 'sacrificats' pares, van intentar combatre els zombies monstruosos que volien entrar a la meva habitació. Sí, Thriller em va explicar com ningú, què era la por...gràcies pel detall, Michael, encara que et confesso que no calia.
“Només vull dir que aquestes seran les meves darreres actuacions a Londres. Quan dic que això és el que hi ha (This is it), això és el que hi ha! Interpretaré les cançons que els meus fans volen escoltar. Aquestes seran les últimes funcions en les que es baixarà el teló. Això és el que hi ha i ens veiem al Juliol.”
Bé, el juliol no ens veurem, Michael, perquè com deies en la lletra d' una de les teves cançons, gone too soon...'se'n va anar molt aviat'.
Em permeteu aquest petit fragment d' un conte que segur que ja endevineu abans de començar?
" Campaneta va escampar tot de pols màgica sobre el vaixell i van sortir volant per portar la Wendy i els seus germans cap a casa. Quan per fi els van deixar, Wendy li va oferir quedar-se a viure amb ells, però en Peter va respondre:
- Si em quedés aquí creixeria i mai més podria tornar al país de Mai Més, Wendy - I dit això, se 'n van tornar ell i vaixell cap al país de Mai Més."
Això és el que hi ha... el setè dels Jackson per fi ha fet realitat la seva utopia. Aquest món era massa real pel Rei del Pop. Fins Mai Més, Michael. Si existeix aquest país, allà ens hi retrobarem.
Earth Song Michael Jackson
http://www.youtube.com/watch?v=QlyE5diR_fg
On ens hem equivocat?
dissabte, 20 de juny del 2009
Boig d' opinions
Una frase seva me'l va precedir.
Una sola frase, simple, deixarà molts enigmes i poques respostes repecte a la persona que la cita. Però una frase, pot ser l' aperitiu que irremeiablement obri la gana, i les ganes, del que hi ha darrera l' oració.
Encara que ignoressim que Denis Diderot, va formar part de la important obra anomenada Encyclopédie. Que va ser escriptor. I que en essència va ser filòsof...filòsof amb un marc històric perfecte per filosofar. ("El món s' havia tornat boig", segons paraules del seu secretari. Denis Diderot va conviure amb una època de canvi, on la filosofia germina amb comoditat).
Encara que ignoressim una biografia que val la pena no ignorar, amb una sola frase d' ell, ens adonariem que som davant d' algú especial. D' aquelles persones que es fa necessari que després de la primera frase, vingui la segona. I tot seguit, la tercera...i es que són paraules que 'ataquen' directament a les emocions, i obliguen a sacsejar pensaments.
Joseph Joubert, el secretari esmentat abans, en certa ocasió comentà perquè Diderot provocava aquest efecte amb les seves declaracions:
"Ell estava boig; no pas com el que està boig del cap, però ell estava boig d' opinions"
El biògraf de Diderot, André Billy, va fer una descripció de l' efecte que, segons ell, un Diderot de 65 anys va causar sobre Joubert: " Un model que el va marcar. Fatigat, desencantat, però el cervell sempre en ebullició".
Opinions boges....plenes de sentit comú. És possible? Conèixer a Diderot ho fa possible. Valorem-ho sinó amb aquestes paraules del Passeig de l' escèptic:
"L' Eros no només es per practicar, sinó també cal llegir-lo, perque amb aquesta mena de llibres es riu molt, i a més, es pensa poc". Amb línea amb aquest pensament, un dels articles de l' Encyclopédie, començava diguent:
"Fruïr, és conèixer". (Bona frase per cuinar en el nostre cervell..)
Ramon Alcoberro, professor de la Universitat de Girona, en la seva tesi doctoral, opina que hi ha un Diderot per a cada moment, que és possible recollir una observació seva, mai banal, per a cada circumstància de la vida. Que gosa investigar l' altra cara de les coses amb curiositat quasi infantil.
...Gosadia per no conformar-nos amb la cara que se'ns posa al davant...si hi ha davant, també hi haurà darrera, oi Diderot?
La frase que me'l va presentar:
"S' ha d' exigir de mí que busqui la veritat, no que la trobi".
Busquem doncs; amb gosadia; amb curiositat quasi infantil. Potser, fins i tot, arribem a trobar el que busquem.
Nightwish Sleeping
http://www.youtube.com/watch?v=l72vDJ9tsog
Fins que no quedi res a dir...
Una sola frase, simple, deixarà molts enigmes i poques respostes repecte a la persona que la cita. Però una frase, pot ser l' aperitiu que irremeiablement obri la gana, i les ganes, del que hi ha darrera l' oració.
Encara que ignoressim que Denis Diderot, va formar part de la important obra anomenada Encyclopédie. Que va ser escriptor. I que en essència va ser filòsof...filòsof amb un marc històric perfecte per filosofar. ("El món s' havia tornat boig", segons paraules del seu secretari. Denis Diderot va conviure amb una època de canvi, on la filosofia germina amb comoditat).
Encara que ignoressim una biografia que val la pena no ignorar, amb una sola frase d' ell, ens adonariem que som davant d' algú especial. D' aquelles persones que es fa necessari que després de la primera frase, vingui la segona. I tot seguit, la tercera...i es que són paraules que 'ataquen' directament a les emocions, i obliguen a sacsejar pensaments.
Joseph Joubert, el secretari esmentat abans, en certa ocasió comentà perquè Diderot provocava aquest efecte amb les seves declaracions:
"Ell estava boig; no pas com el que està boig del cap, però ell estava boig d' opinions"
El biògraf de Diderot, André Billy, va fer una descripció de l' efecte que, segons ell, un Diderot de 65 anys va causar sobre Joubert: " Un model que el va marcar. Fatigat, desencantat, però el cervell sempre en ebullició".
Opinions boges....plenes de sentit comú. És possible? Conèixer a Diderot ho fa possible. Valorem-ho sinó amb aquestes paraules del Passeig de l' escèptic:
"L' Eros no només es per practicar, sinó també cal llegir-lo, perque amb aquesta mena de llibres es riu molt, i a més, es pensa poc". Amb línea amb aquest pensament, un dels articles de l' Encyclopédie, començava diguent:
"Fruïr, és conèixer". (Bona frase per cuinar en el nostre cervell..)
Ramon Alcoberro, professor de la Universitat de Girona, en la seva tesi doctoral, opina que hi ha un Diderot per a cada moment, que és possible recollir una observació seva, mai banal, per a cada circumstància de la vida. Que gosa investigar l' altra cara de les coses amb curiositat quasi infantil.
...Gosadia per no conformar-nos amb la cara que se'ns posa al davant...si hi ha davant, també hi haurà darrera, oi Diderot?
La frase que me'l va presentar:
"S' ha d' exigir de mí que busqui la veritat, no que la trobi".
Busquem doncs; amb gosadia; amb curiositat quasi infantil. Potser, fins i tot, arribem a trobar el que busquem.
Nightwish Sleeping
http://www.youtube.com/watch?v=l72vDJ9tsog
Fins que no quedi res a dir...
dissabte, 13 de juny del 2009
Dolça o amarga?
"Dolça xocolata, amarga al paladar, dolça a l' ànima".
Per què no parlar en aquest bloc, d' una gran seductora d' homes, -d' homes i de dones, com em recordaria certa diputada..- (de fet, les estadístiques diuen, que és més seductora de dones que d'homes): La Xocolata.
O es que només pot ser producte exclusiu dels blocs gastronòmics? Percebo en aquest producte més matisos dels que la gastronomia pot donar cobertura...sí, 'cobertura' és la paraula més escaient parlant de xocolata..
Mata les penes -o almenys les adorm-, excita el paladar..-i diuen que més coses-, ens evoca records d' infància....
Potser sí que van estar encertats els antics asteques al considerar-la "regal dels déus". La ciència ha avalat l' opinió d' ells, batejant la planta del cacau amb el nom Theobroma (en grec, broma deriva de les paraules que signifiquen aliment i theo: dels déus).
Si ens fa falta una proba de fe per creure en l' existència d' un èsser superior, només cal que obrim l' armari o la nevera, i contemplem durant una estona, la tauleta fosca que alimenta déus i mortals.
La cara més fosca d' aquest aliment fosc, com sempre, són els interessos econòmics que es creen al darrera. Els petits productors africans, han tastat el sabor més amarg d' un fruit que alimenta déus...i enverina algún altre èsser espiritual -o serà carnal?- més despietat; cobdícia?
I es que la relació entre xocolata i poder ve de molt lluny. Va ser avantpassada del nostre flamant euro -perdoneu la ironia-, i de qualsevol altra unitat monetària. Amb una llavor de cacau, els asteques es proveïen d' un bon tomàquet, i amb 200 grans de cacau, ja tenien un senyor gall d' indi per posar a taula.
Deixant a banda les connotacions més amargues de la xocolata, dèiem al principi, que és molt rica en matisos. D' aquest fet, en donen proba els catadors de xocolata. A mesura que la peça es desfà lentament sobre la llengua, les diferents varietats de xocolata deixen anar els secrets d' una personalitat plena de tonalitats i subtileses.
Aquest gran ventall de percepcions sensorials són les que fan de la xocolata, una seductora...no sé si de saviesa, però del que sí n' estic segura, és que els savis també són seduïts per ella.
Com anar al cel i tornar-Els Pets
http://www.youtube.com/watch?v=aJYVn0pfU44
un amor dolç...
Per què no parlar en aquest bloc, d' una gran seductora d' homes, -d' homes i de dones, com em recordaria certa diputada..- (de fet, les estadístiques diuen, que és més seductora de dones que d'homes): La Xocolata.
O es que només pot ser producte exclusiu dels blocs gastronòmics? Percebo en aquest producte més matisos dels que la gastronomia pot donar cobertura...sí, 'cobertura' és la paraula més escaient parlant de xocolata..
Mata les penes -o almenys les adorm-, excita el paladar..-i diuen que més coses-, ens evoca records d' infància....
Potser sí que van estar encertats els antics asteques al considerar-la "regal dels déus". La ciència ha avalat l' opinió d' ells, batejant la planta del cacau amb el nom Theobroma (en grec, broma deriva de les paraules que signifiquen aliment i theo: dels déus).
Si ens fa falta una proba de fe per creure en l' existència d' un èsser superior, només cal que obrim l' armari o la nevera, i contemplem durant una estona, la tauleta fosca que alimenta déus i mortals.
La cara més fosca d' aquest aliment fosc, com sempre, són els interessos econòmics que es creen al darrera. Els petits productors africans, han tastat el sabor més amarg d' un fruit que alimenta déus...i enverina algún altre èsser espiritual -o serà carnal?- més despietat; cobdícia?
I es que la relació entre xocolata i poder ve de molt lluny. Va ser avantpassada del nostre flamant euro -perdoneu la ironia-, i de qualsevol altra unitat monetària. Amb una llavor de cacau, els asteques es proveïen d' un bon tomàquet, i amb 200 grans de cacau, ja tenien un senyor gall d' indi per posar a taula.
Deixant a banda les connotacions més amargues de la xocolata, dèiem al principi, que és molt rica en matisos. D' aquest fet, en donen proba els catadors de xocolata. A mesura que la peça es desfà lentament sobre la llengua, les diferents varietats de xocolata deixen anar els secrets d' una personalitat plena de tonalitats i subtileses.
Aquest gran ventall de percepcions sensorials són les que fan de la xocolata, una seductora...no sé si de saviesa, però del que sí n' estic segura, és que els savis també són seduïts per ella.
Com anar al cel i tornar-Els Pets
http://www.youtube.com/watch?v=aJYVn0pfU44
un amor dolç...
divendres, 5 de juny del 2009
Aficions
"A mí m' agrada ser aficionat. Escriure per ofici és un dels grans perills de l' escriptor. Quan un aconsegueix un estil, un to i una música i es manté fidel a ells...això pot no ser bo. Així que intento ser un escriptor sense ofici, que està aprenent coses continuament".
Reflexionant amb aquest 'raonat' raonament, no deixo de pensar, que l' última frase és molt aplicable a la vida en si. Viure sense ofici de viure. Viure aprenent continuament a viure. Una bona manera d' evitar l' estancament a una rutina que entumeix la nostra inclinació natural a la curiositat i la passió. Com molt bé definia la mateixa persona "la nostra vida és el que un llegeix, veu, experimenta, escolta, és allò que un va somiar, allò que li van explicar, el que va imaginar o va entreveure. Tot això és vida. La imaginació ajuda al observador, complementa".
El propietari d' aquestes reflexions, és un professor llicenciat en Filologia Hispànica, que un bon dia -molt bon dia- va decidir fer públic que també és un escriptor. I el públic li va reconèixer. La seva primera novel·la va ser guardonada amb el premi de la Crítica i el de Nacional de Literatura. Juegos de la edad tardía va presentar al públic a Luis Landero.
La crítica el defineix com un escriptor d' estil ple de precisió i de troballes verbals.
Una troballa verbal, per exemple, és dir que "cal aconseguir expressar amb precisió el que és subtil, i amb ambigüitat el que és evident". Landero demostra conèixer molt bé la capacitat que té l' ambigüetat -sempre en el marc apropiat- de crear una pàtina de sensualitat i d' encant a la nuesa de l' evidència. I per contra, l' esclat que significa, descobrir obertament què s' amaga darrera la cortina de la subtilesa.
'Fascinat pel llenguatge'. Fascinant definició.
Les seves reflexions són un regal a les neurones mig adormides per les drogues de la mediocritat i l' absurditat que aquest món ens ofereix insolentment. "Vaig aprendre a combatre la mediocritat envoltant, imaginant històries", diu Landero.
Històries contra la mediocritat.... bona cura al mal d' aquest potent estupefaent.
Black - Wonderful life (Maravellosa vida)
http://www.youtube.com/watch?v=nl_fZRLbumM
"Màgia per tot arreu..."
Reflexionant amb aquest 'raonat' raonament, no deixo de pensar, que l' última frase és molt aplicable a la vida en si. Viure sense ofici de viure. Viure aprenent continuament a viure. Una bona manera d' evitar l' estancament a una rutina que entumeix la nostra inclinació natural a la curiositat i la passió. Com molt bé definia la mateixa persona "la nostra vida és el que un llegeix, veu, experimenta, escolta, és allò que un va somiar, allò que li van explicar, el que va imaginar o va entreveure. Tot això és vida. La imaginació ajuda al observador, complementa".
El propietari d' aquestes reflexions, és un professor llicenciat en Filologia Hispànica, que un bon dia -molt bon dia- va decidir fer públic que també és un escriptor. I el públic li va reconèixer. La seva primera novel·la va ser guardonada amb el premi de la Crítica i el de Nacional de Literatura. Juegos de la edad tardía va presentar al públic a Luis Landero.
La crítica el defineix com un escriptor d' estil ple de precisió i de troballes verbals.
Una troballa verbal, per exemple, és dir que "cal aconseguir expressar amb precisió el que és subtil, i amb ambigüitat el que és evident". Landero demostra conèixer molt bé la capacitat que té l' ambigüetat -sempre en el marc apropiat- de crear una pàtina de sensualitat i d' encant a la nuesa de l' evidència. I per contra, l' esclat que significa, descobrir obertament què s' amaga darrera la cortina de la subtilesa.
'Fascinat pel llenguatge'. Fascinant definició.
Les seves reflexions són un regal a les neurones mig adormides per les drogues de la mediocritat i l' absurditat que aquest món ens ofereix insolentment. "Vaig aprendre a combatre la mediocritat envoltant, imaginant històries", diu Landero.
Històries contra la mediocritat.... bona cura al mal d' aquest potent estupefaent.
Black - Wonderful life (Maravellosa vida)
http://www.youtube.com/watch?v=nl_fZRLbumM
"Màgia per tot arreu..."
divendres, 29 de maig del 2009
Qüestió de dignitat
De tots és conegut el transcendent missatge que diu que "el treball dignifica"...subliminal dita que dóna per a grans reflexions i més discussions.
Pepe Rubianes ja definia el treball com "el noble arte que practica el 99% de la humanidad". A partir d' aquesta frase, el Pepe continuava per deixar-nos clar què volia dir exactament amb allò del "noble arte". Jo, com no sóc el Pepe, m' aturo aquí. Però val la pena escoltar les seves desbocades reflexions.
La veritat és, que si hem de tenir en compte l' origen del terme Treball, la dignitat és desdibuixa força. El mot llatí "tripalium", d' on prové el digne ofici, designava un instrument de tres pals on s' hi lligaven els esclaus per a ésser fuetejats...i algúns, avui dia, van a treballar talment com si els perseguís aquell trípode amenaçador.
Diuen que els diners no fan la felicitat. També diuen l' esmentat pensament de que el treball dignifica. Hi ha qui es pregunta si no és precisament a l' inrevés: els diners sí fan felicitat, i el treball no té res a veure amb la dignitat humana.
Posant el tema a la seva justa mesura, certament, l' activitat mental i física que comporta el treball -sense entrar en el detall de com hauria de ser aquest per realment aconseguir l' objectiu- sí té la capacitat de donar-nos una certa dignitat. Ens pot aportar coneixements nous, experiència, enriquir-nos amb més recursos que ens seran útils en el dia a dia. A més a més, permet guanyar-nos el pa -o deixant les metàfores per moments més poètics- guanyar-nos els diners de cada dia, aquells que ens permetran sobreviure en un planeta que funciona a cop de bitllet.
En qualsevol cas, si parlem de feina, sempre serà bó protegir-nos mínimament, i no només amb la normativitzada Prevenció de Riscos Laborals. Siguem creients o no, i en vista de que els polítics, tot i tenir el poder, no tenen la salvació, no estarà de més tenir a la reserva una petita plegària per alçar al cel, en aquells moments que els mals i mals de cap que el treball té el potencial de provocar, siguin més dels que la nostra dèbil persona pugui aguantar.
"Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d' aquells que sempre manen.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d' avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del
director,
ans advertiu-nos si s' apropa,
amén."
Nova Oració del Parenostre.
La Fàbrica.
El inigualable Miquel Martí i Pol.
http://www.youtube.com/watch?v=JD1I07PQyRk
Toni Braxton - How Could An Angel Break My Heart
Pepe Rubianes ja definia el treball com "el noble arte que practica el 99% de la humanidad". A partir d' aquesta frase, el Pepe continuava per deixar-nos clar què volia dir exactament amb allò del "noble arte". Jo, com no sóc el Pepe, m' aturo aquí. Però val la pena escoltar les seves desbocades reflexions.
La veritat és, que si hem de tenir en compte l' origen del terme Treball, la dignitat és desdibuixa força. El mot llatí "tripalium", d' on prové el digne ofici, designava un instrument de tres pals on s' hi lligaven els esclaus per a ésser fuetejats...i algúns, avui dia, van a treballar talment com si els perseguís aquell trípode amenaçador.
Diuen que els diners no fan la felicitat. També diuen l' esmentat pensament de que el treball dignifica. Hi ha qui es pregunta si no és precisament a l' inrevés: els diners sí fan felicitat, i el treball no té res a veure amb la dignitat humana.
Posant el tema a la seva justa mesura, certament, l' activitat mental i física que comporta el treball -sense entrar en el detall de com hauria de ser aquest per realment aconseguir l' objectiu- sí té la capacitat de donar-nos una certa dignitat. Ens pot aportar coneixements nous, experiència, enriquir-nos amb més recursos que ens seran útils en el dia a dia. A més a més, permet guanyar-nos el pa -o deixant les metàfores per moments més poètics- guanyar-nos els diners de cada dia, aquells que ens permetran sobreviure en un planeta que funciona a cop de bitllet.
En qualsevol cas, si parlem de feina, sempre serà bó protegir-nos mínimament, i no només amb la normativitzada Prevenció de Riscos Laborals. Siguem creients o no, i en vista de que els polítics, tot i tenir el poder, no tenen la salvació, no estarà de més tenir a la reserva una petita plegària per alçar al cel, en aquells moments que els mals i mals de cap que el treball té el potencial de provocar, siguin més dels que la nostra dèbil persona pugui aguantar.
"Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d' aquells que sempre manen.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d' avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del
director,
ans advertiu-nos si s' apropa,
amén."
Nova Oració del Parenostre.
La Fàbrica.
El inigualable Miquel Martí i Pol.
http://www.youtube.com/watch?v=JD1I07PQyRk
Toni Braxton - How Could An Angel Break My Heart
dissabte, 23 de maig del 2009
Embriagadesa
El frare Francesc Eiximenis, nascut a Girona el 1340, va escriure el llibre "Com usar bé el beure e menjar". En ell comentava 'quan de bé fa a l' home beure moderadament i com el fa estar alegre', i que 'la soberana benignitat de Deu i la seva providència ordena beure vi per allunyar la tristor de l' home'.
És cert. Així ho diuen els experts amb el cos i també els experts amb el vi.
Però a més dels beneficis que apuntava Eiximenis, el vi té un element afegit. Forma part de la nostra cultura, tinguent un paper destacat en les relacions socials, econòmiques, gastronòmiques, etcètera. Cada vi és la petja d' una terra, d' un clima, d' un tipus de raïm, i d' una forma d' elaboració que marquen la seva singularitat.
Reconec la meva falta de 'saviesa' en tot el que fa referència a un món que percebo increïblement 'seductor' i complexe. No obstant la meva ignorància, hi ha una cosa que em fascina: la sensualitat de les expressions emprades pels entesos per definir els diferents tipus de vins.
Descripcions com: "Color robí, olor de violetes, taronges i llessamins, sabor provinent d' una vellesa calmada..."; o "Vi de color obscur que recorda la confitura i la Regalèssia sobre un fons suau especiat i torrat..un vi del present que parla del passat".
Cada definició és una essència de poesia que sotmet cadascun dels nostres sentits a un estat de dolça embriagadesa.
Parlant de vins i d' embriagadesa, em ve al cap un text de Charles-Pierre Baudelaire on esmenta les dues coses. En Petits poemes en Prosa, Baudelaire recita el poema prosaic "Embriagueu-vos", per exposar-nos la fórmula de viure el temps que tenim:
"Cal viure sempre embriac. Tot consisteix en això. És l'única qüestió. Per a no sentir l'horrible pes del Temps, que doblega les vostres espatlles i us inclina cap a terra, cal embriagar-se sense treva.
Però de què? De vi, de poesia, de virtut, al vostre gust. Però embriagueu-vos.
I si alguna vegada, en els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una vall, en la solitud malenconiosa de la vostra cambra, us desperteu, amb l'embriaguesa ja afeblida o desapareguda, demaneu al vent, a l'onada, a l'estrella, a l'ocell, al rellotge, a tot allò que fuig, a tot allò que gemega, a tot allò que roda, a tot allò que canta, a tot allò que parla, demaneu-li quina hora és; i el vent, l'onada, l'estrella, l'ocell, el rellotge, us respondran:
—És l'hora d'embriagar-se! Per a no ser els esclaus martiritzats pel Temps, embriagueu-vos; embriagueu-vos sense treva! de vi, de poesia, de virtut, al vostre gust."
No, no és apologia de l' embriagadesa alcohòlica. Baudelaire ens parlava de l' embriagadesa per tot allò que fa bonica i interessant la nostra vida.
Que sempre trobem coses per embriagar-nos.
Opus - Live is Life
http://www.youtube.com/watch?v=sPT989Lyvmk
"Vida és vida quan tots sentim el poder"
És cert. Així ho diuen els experts amb el cos i també els experts amb el vi.
Però a més dels beneficis que apuntava Eiximenis, el vi té un element afegit. Forma part de la nostra cultura, tinguent un paper destacat en les relacions socials, econòmiques, gastronòmiques, etcètera. Cada vi és la petja d' una terra, d' un clima, d' un tipus de raïm, i d' una forma d' elaboració que marquen la seva singularitat.
Reconec la meva falta de 'saviesa' en tot el que fa referència a un món que percebo increïblement 'seductor' i complexe. No obstant la meva ignorància, hi ha una cosa que em fascina: la sensualitat de les expressions emprades pels entesos per definir els diferents tipus de vins.
Descripcions com: "Color robí, olor de violetes, taronges i llessamins, sabor provinent d' una vellesa calmada..."; o "Vi de color obscur que recorda la confitura i la Regalèssia sobre un fons suau especiat i torrat..un vi del present que parla del passat".
Cada definició és una essència de poesia que sotmet cadascun dels nostres sentits a un estat de dolça embriagadesa.
Parlant de vins i d' embriagadesa, em ve al cap un text de Charles-Pierre Baudelaire on esmenta les dues coses. En Petits poemes en Prosa, Baudelaire recita el poema prosaic "Embriagueu-vos", per exposar-nos la fórmula de viure el temps que tenim:
"Cal viure sempre embriac. Tot consisteix en això. És l'única qüestió. Per a no sentir l'horrible pes del Temps, que doblega les vostres espatlles i us inclina cap a terra, cal embriagar-se sense treva.
Però de què? De vi, de poesia, de virtut, al vostre gust. Però embriagueu-vos.
I si alguna vegada, en els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una vall, en la solitud malenconiosa de la vostra cambra, us desperteu, amb l'embriaguesa ja afeblida o desapareguda, demaneu al vent, a l'onada, a l'estrella, a l'ocell, al rellotge, a tot allò que fuig, a tot allò que gemega, a tot allò que roda, a tot allò que canta, a tot allò que parla, demaneu-li quina hora és; i el vent, l'onada, l'estrella, l'ocell, el rellotge, us respondran:
—És l'hora d'embriagar-se! Per a no ser els esclaus martiritzats pel Temps, embriagueu-vos; embriagueu-vos sense treva! de vi, de poesia, de virtut, al vostre gust."
No, no és apologia de l' embriagadesa alcohòlica. Baudelaire ens parlava de l' embriagadesa per tot allò que fa bonica i interessant la nostra vida.
Que sempre trobem coses per embriagar-nos.
Opus - Live is Life
http://www.youtube.com/watch?v=sPT989Lyvmk
"Vida és vida quan tots sentim el poder"
dissabte, 16 de maig del 2009
Rusalka
Passejant enmig d' una Girona transformada en jardí, m'he retrobat de nou amb un escrit on es narra la bonica i malenconiosa llegenda de Rusalka, la dona d' aigua.
Certament, dona és el que volia ser, quan en realitat la seva condició de nimfa l' obligava a habitar les aigües humides i dolces d' un llac. Des de la dolçor de la seva casa, però, va descobrir que a fora, existien sabors més intensos: es va enamorar.
Aquesta llegenda, extreta de la mitologia eslava, ha encegat, talment com el cant d' una sirena d' Ulisses, a molts poetes i escriptors; de terres allunyades i de terres més properes.
De les dones d' aigua, n' ha parlat en forma de conte de fades, l' escriptor bohemi Karel Jaromir Erben ,o el més reconegut Hans Christian Andersen.
De les terres properes, Jacint Verdaguer va caure en el influx d' una goja i les seves companyes, en la seva emblemàtica obra Canigó; i Victor Català ens va contar la història de Floridalba, una encantada que es va proposar de fer perdre la santedat a un ermità.
Un poeta va ser el culpable d' escriure el llibret que va captivar a Antonin Dvorak, i d' on va nèixer la seva òpera més famosa: la preciosa Rusalka. Va ser estrenada l' any 1901 a Praga i a Catalunya ens va arribar el 1924.
L' òpera es divideix en tres actes plens de màgia, on destaca la delicadesa de l' àrea Cançó a la Lluna. Una cançó que sorgida de les veus de Rusalkes, com la de la soprano Renée Fleming, o la d' Ana Netrebko, fa impossible la impassibilitat. Aquest cant desesperat a la lluna, és el cant escollit per seduir la saviesa que invoco en aquest bloc.
La ciutat dels quatre rius, Girona, ciutat d' aigua dolça i de moltes llegendes, com no podia ser d' altra manera, també té la seva pròpia dona d' aigua. La Cocollona, amb cor de dona, pell de cocodril i ales de papallona, sura per les aigües que travessen la ciutat, quan la lluna és plena.
Si el teu cor és sensible, i la lluna molt rodona, potser viuràs l' experiència de comtemplar-la. Diuen els que l' han vist, que el seu espectre mig transparent i borrós, neda amunt i avall entre el Pont de Pedra i el Pont de les Peixeteries Velles.
El proper 7 de juny, el cel nocturn tornarà a ser il·luminat per una formosa lluna plena....
http://www.youtube.com/watch?v=Edzl5gSwrGQ
(un altra veu de Rusalka..)
Certament, dona és el que volia ser, quan en realitat la seva condició de nimfa l' obligava a habitar les aigües humides i dolces d' un llac. Des de la dolçor de la seva casa, però, va descobrir que a fora, existien sabors més intensos: es va enamorar.
Aquesta llegenda, extreta de la mitologia eslava, ha encegat, talment com el cant d' una sirena d' Ulisses, a molts poetes i escriptors; de terres allunyades i de terres més properes.
De les dones d' aigua, n' ha parlat en forma de conte de fades, l' escriptor bohemi Karel Jaromir Erben ,o el més reconegut Hans Christian Andersen.
De les terres properes, Jacint Verdaguer va caure en el influx d' una goja i les seves companyes, en la seva emblemàtica obra Canigó; i Victor Català ens va contar la història de Floridalba, una encantada que es va proposar de fer perdre la santedat a un ermità.
Un poeta va ser el culpable d' escriure el llibret que va captivar a Antonin Dvorak, i d' on va nèixer la seva òpera més famosa: la preciosa Rusalka. Va ser estrenada l' any 1901 a Praga i a Catalunya ens va arribar el 1924.
L' òpera es divideix en tres actes plens de màgia, on destaca la delicadesa de l' àrea Cançó a la Lluna. Una cançó que sorgida de les veus de Rusalkes, com la de la soprano Renée Fleming, o la d' Ana Netrebko, fa impossible la impassibilitat. Aquest cant desesperat a la lluna, és el cant escollit per seduir la saviesa que invoco en aquest bloc.
La ciutat dels quatre rius, Girona, ciutat d' aigua dolça i de moltes llegendes, com no podia ser d' altra manera, també té la seva pròpia dona d' aigua. La Cocollona, amb cor de dona, pell de cocodril i ales de papallona, sura per les aigües que travessen la ciutat, quan la lluna és plena.
Si el teu cor és sensible, i la lluna molt rodona, potser viuràs l' experiència de comtemplar-la. Diuen els que l' han vist, que el seu espectre mig transparent i borrós, neda amunt i avall entre el Pont de Pedra i el Pont de les Peixeteries Velles.
El proper 7 de juny, el cel nocturn tornarà a ser il·luminat per una formosa lluna plena....
http://www.youtube.com/watch?v=Edzl5gSwrGQ
(un altra veu de Rusalka..)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)